Hauria estat un error esperar a digitalitzar les aules?

Què ha sigut del projecte EduCAT 1x1?

A finals del 2010, el director general d’Educació Bàsica i Batxillerat Jaume Graells feia una valoració de com havia anat la implementació dels netbook a les aules. En l’article d'Isaac Salvatierra publicat el 27 de Novembre de 2010 al diari Ara, Jaume Graells, defensava la necessitat d’engegar el projecte justament en aquesll moment. També el director del CTEI i professor de Tecnologia Educativa Aplicada a l’Educació a la FPCEEB, Miquel Àngel Prats, defensava a una entrevista a TV3 la necessitat de digitalitzar les aules per tal d’iniciar una més que necessària innovació dels recursos disponibles als centres educatius. Però una cosa en la que coincidien tots dos era en la necessitat d'avaluar acuradament el desenvolupament del procés en els diferents centres on s’havia dut a terme, per poder extreure conclusions.

Davant d’aquesta situació, penso que cal analitzar en conjunt les diferents informacions que van impregnant la renovació tecnològica en el món educatiu: per una banda, Jaume Graells argumenta que “ està funcionant millor que el curs passat” i que “els ordinadors han arribat a temps a tots els alumnes”; per altra banda, Miquel Àngel Prats diu que “els resultats educatius no han millorat, però tampoc han empitjorat”, però defensa la implementació del projecte 1x1 per la inherent competència digital que aquest aporta als alumnes ; i paradoxalment, uns dies després (14 de febrer de 2011), El Periódico de Catalunya publica en primera plana “ Ensenyament congela l’entrega d’ordinadors portàtils a l’aula”, argumentant una situació de crisi insostenible. És a dir, que en el transcurs d’un any i mig aproximadament, hem passat de fer una aposta clara per la renovació tecnològica a les aules, a plantejar-nos de manera conformista que "no hem millorat però tampoc hem empitjorat" i, finalment, a frenar tot el projecte per ser aquest poc menys que una ruïna...

Personalment, crec que la política educativa del nostre país està arribant a uns extrems d’incompetència que freguen la negligència. Com pot ser que es prenguin decisions com aquesta, de la nit al dia?, decisions que impliquen a tot un col·lectiu de professionals de l’educació que, increïblement, no tenen veu ni vot en tot aquest tema. Jo crec que hi ha un problema de base en l’organització de la jerarquia social, ja que l’administració educativa d’un país no hauria de dependre d’aquesta manera tan gratuïta d’un govern que cada quatre anys pot canviar de rumb.

Però tornant al controvertit tema de l’article d'Isaac Salvatierra, la meva postura és clara a favor de l’aprofitament de les noves tecnologies aplicades a l’educació. Pel bon funcionament de l’escola d’avui, és crucial pels mestres adaptar-se, fer servir les eines per aprendre a usar-les i intentar comprendre la cosmovisió dels alumnes de l’era digital. La tecnologia a l’escola no és una opció, és una tendència inevitable que hem d’aprofitar per educar millor, amb noves pedagogies que recolzin una educació dels infants i que els prepari per ser competents davant la contingència.

Però quan parlem de noves tecnologies, també hem de tenir en compte altres aspectes diferents al maquinari com l’aplicació de noves metodologies més adequades, la formació dels mestres, el suport tecnològic i tècnic als centres educatius, etc. En aquest sentit, hem començat la casa per la teulada, perquè hauria estat un bon inici fer una aposta clara per la renovació dels mitjans (millora de la connectivitat) i per la formació dels docents (facilitant i incentivant la seva assistència als cursos adients), en comptes d’omplir les aules d’ordinadors que, entre d’altres coses, han empobrit les arques de l’administració educativa i, a Catalunya, també les butxaques dels pares.

Quan el periodista pregunta a Jaume Graells entorn a la publicació de llibres com un simple PDF, la resposta és poc menys que una broma: “ que són millorables? Per descomptat. Però ja hi arribarem. El mercat s’encarregarà de millorar-ho...”. Però, jo em pregunto, no és responsabilitat del departament el fet d’aprovar uns llibres i uns altres no?

Un aspecte curiós de l'entrevista, rau en les afirmacions que fa Graells afirmant que amb el programari lliure no es pot garantir el bon funcionament dels ordinadors... Aquesta afirmació denota una ignorància supina en el tema. No és que els polítics hagin de saber de tot, però si més no haurien d’assessorar-se per experts abans de fer aquestes afirmacions públiques i abans de prendre decisions poc fonamentades. Personalment, estic en contacte amb el món de la informàtica fa força temps i, avui dia, el programari lliure té un bon calaix de solucions per a tot tipus de necessitats ofimàtiques i educatives. Si més no, el fet que els recursos de software siguin gratuïts, és més propi d’una escola inclusiva on tots els alumnes han de poder gaudir de les mateixes possibilitats sense barreres de cap tipus ( en aquest cas, econòmiques).

En el que sí estic plenament d’acord és en el fet que el mestre, entre d’altres tasques, ha de guiar els seus alumnes per fugir de la individualització alumne-PC , afavorint una construcció del coneixement basada en la cooperació. El que no acabo d’entendre és, si de debò el mestre és la peça clau per aconseguir l’èxit, per quina raó l’administració educativa no potencia els recursos humans? I per quina raó no recolzen el reconeixement social dels docents? Com pretenen arribar a les necessitats singulars de tots els alumnes retallant recursos humans a les escoles?

Finalment, vull destacar el darrer fragment de l’entrevista, perquè penso que reflecteix molt clarament el motiu del mal funcionament de l’administració educativa a Catalunya:

“El fet que Catalunya hagi estat, capdavantera en portar l’ordinador a l'aula, fa que (...) podrem ser molt competitius a nivell internacional en el sector editorial o en els entorns virtuals d’aprenentatge...”

Bé, pel que sembla, estem parlant d’una empresa que arribarà a ser competitiva. Però jo em pregunto, i l’escola? , parlem d’educació dels infants o de fabricació de peces d’una màquina. Realment crec que, els que sentim la professió docent, ens mereixem polítics més sensibles i més competents.

Jordi Bermúdez Martos