dissabte, 24 de setembre de 2011

"El perfum dels altres"

Fa uns anys, vaig tenir el privilegi de poder gaudir del discurs d'un gran filòsof contemporani, Alexandre Jollien. La seva visió del món va esdevenir per mi un nou paradigma de com les persones amb discapacitat viuen el dia a dia.
Un dels seus llibres, Elogi de la feblesa, esdevé una lectura necessària per a qualsevol persona que tingui relació amb el món educatiu (i molt recomanable per a la resta), perquè la seva visió renovadora de les discapacitats ens ajuda a entendre les nostres pròpies mancances. Aquest petit llibre filosòfic, amb la figura de Plató al rerefons, va ser la meva font d'inspiració per escriure aquest relat:

El perfum dels altres

Avui és un d’aquells dies per pensar, mirar enrere i trastejar la bossa dels records. Assegut a aquesta cadira de la sala d’actes, puc imaginar-me la cara de satisfacció de tots els meus companys, alguns més coneguts que altres, que al llarg d’aquests darrers anys han estat el meu suport i a la vegada el meu projecte. Recordo que la mare patia quan vaig decidir estudiar a la universitat. Sempre deia que ho tindria més difícil que els altres, que no valia la pena enfrontar-se amb una gesta impossible. Realment, m’ho vaig arribar a creure. De vegades em plantejava si la meva presència no seria un destorb pels professors i per a la resta de companys.

El primer dia, mentre pujava les escales de la facultat, les veus es confonien amb el vent de mestral. Hi havia tot de nois i noies que reien i s’explicaven històries d’estiu. Es respirava un ambient confús de perfum, com si s’haguessin trencat molts flascons d’olors diferents. Estava clar que hi havia nervis i confusió, dos situacions que a mi no m’ajudaven gaire. Vaig notar com alguns companys xiuxiuejaven, em sentia assenyalat, però ningú va gosar acostar-se a dir-me res. Com vaig poder, preguntant a tort i a dret, vaig aconseguir arribar a l’aula assignada i vaig seure a una cadira. Hi havia molt soroll, veus que anaven i venien, alguna empenta i tendres salutacions maquillades de mala educació. Una noia parlava despectivament dels seus pares, una altra explicava que el seu maleït promès l’havia deixat, un parell de nois no deixaven pedra sobre pedra parlant dels professors..., en definitiva, un ambient d’allò més enrarit.

Finalment, algú es va dignar a apropar-se per preguntar-me el nom. Ell es deia Pau, i em va preguntar si m’agradava la cadira..., no vaig entendre què volia dir, encara que el seu to irònic no em va agradar gens. Aviat vaig descobrir el per què d’aquelles rialles amagades de complicitat. De cop i volta, un rebombori de cadires va precedir un silenci sepulcral. El professor, que acabava d’entrar a l’aula arrossegant els peus, amb aquella olor característica a naftalina dels armaris vells, em va dir molt amablement que estava assegut a la seva cadira. Molts companys de classe van esclatar a riure, confonent-se els comentaris de burla amb els de compassió, però el professor els va fer callar bruscament. Després, amb la mà a l’espatlla, em va acompanyar al meu lloc. Només em va dir una frase a cau d’orella:

- No pateixis, potser entre tu i jo podrem fer alguna cosa amb aquests babaus.

Aquelles paraules del meu professor, m’han acompanyat al llarg dels estudis. És possible que jo necessités més ajuda que els altres però, els meus companys, aquells que se’n burlaven, també necessitaven que algú els ajudés, potser algú com jo. I aquesta simbiosi de construcció mútua va fer d’aquells joves el meu projecte, la meva passió, la força que m’ha fet lluitar amb entusiasme dia rere dia. Potser Déu m’havia privat de la vista, de la bellesa que els artistes impregnen als seus quadres, de la puresa que transmet la mirada d’un nen i de tantes i tantes coses que m’acaronen cada dia, invisibles davant els meus ulls. Però també és cert que em va donar el privilegi de sentir coses que, tot i tenir els ulls oberts, sovint passen desapercebudes: el neguit del que pateix, l’alè del que et vol ajudar, el silenci de qui et comprèn, la suavitat d’una mà que t’acompanya, la calidesa d’una paraula afable, la fragilitat de la incomprensió, l’amistat, la tendresa ... És aquesta incapacitació, que em limita i em margina, la mateixa que m’omple l’esperit.

I aquí estem, a punt de rebre aquell diploma somiat que ens obrirà les portes d’una nova vida. La respiració de la mare, emocionada, té aquell aire de satisfacció que t’impregna l’ànima. Els meus companys, el meu projecte, aspectants per l’acte, m’encoratgen per pujar a l’escenari. De sobte, sento com la mare em deixa anar la mà, com sona el meu nom pels altaveus. Els aplaudiments s’apoderen de l’ambient i em guien al meu destí. Després, el silenci, un silenci que m’ofereix el moment d’aquell discurs que tant hem practicat però..., no em surt. Aquell confús perfum del primer dia, ara, em sembla la més bonica de les fragàncies. Només puc dir:

- Gràcies.

Jordi Bermúdez

(3/4/ 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada