El tacte d'un llibre m'ha fet lliure.

Narració inspirada en la història del Daniel, un noi de 42 anys que ha estat una víctima més del mal ús de les xarxes socials.

Cal reflexionar, doncs, sobre la importància de la competència digital dels nostres alumnes, perquè una bona educació en aquest àmbit posarà les noves tecnologies de la informació i de la comunicació al seu servei, i no pas a la inversa.

El tacte d'un llibre m'ha fet lliure

Mentre pujo el cim, a la recerca d’aquell racó muntanyenc que em retorna a la infantesa, vaig sentint tots aquells petits detalls de natura que t’impregnen l’ànima sense que te n’adonis. Entre esbufecs, vaig guanyant la batalla a la majestuosa muntanya del Vinyamal, convençut que a dalt trobaré la pau que ja fa molts dies que vull que em retorni a la vida, que m’ajudi a viure de nou a la realitat que els maleïts ordinadors em van treure fa un any.

Tot va començar amb una gran tragèdia, un incendi que, un any després de passar per la vicaria, va arrasar la meva llar com un tsunami . Recordo que quan vaig veure la casa no podia ni plorar, tota la meva història cremada, els meus ocellets estimats ofegats pel fum, i la Marta i jo sense un duro. Encara m’esgarrifo quan miro les fotografies que va fer la policia.

Però d’aquell entrebanc se’n va ocupar l’assegurança, que va fer tot el pis nou i a sobre ens va pagar més de cinc mil euros d’indemnització. Va ser llavors quan vaig decidir comprar-me el meu primer ordinador, un Pentium-75 amb 4 Mb de Ram. Ben bé no sabia perquè servia aquell aparell, però aviat vaig aprendre a fer-lo servir i vaig descobrir tot un món virtual de xarxes socials en les que tot s’hi valia. Em vaig enganxar de tal manera que els contactes a Internet van començar a monopolitzar tota la meva atenció i tot el meu temps .

Aviat, vaig començar a no sortir els caps de setmana, a dormir molt poc, i em vaig convertir en un personatge fictici de les xarxes socials amb tota mena de característiques falsificades que enamoraven els internautes. M’agradava, em feia sentir gran ser un dels usuaris de Facebook i Twitter amb més contactes, i el tema va degenerar amb l’ús del mòbil en situacions quotidianes; es tractava de mantenir el contacte amb les xarxes socials en tot moment.

Primer va ser la feina, em van acomiadar per baix rendiment. Després, la Marta, farta de les meves excentricitats fantasioses, simplement va marxar. I sense sentir pràcticament res, vaig seguir en el meu regne virtual cinc anys més, fins caure malalt de desnutrició ara fa un mes. Em van ingressar amb una insuficiència renal severa i de que no m’hi quedo, em va anar de ven poc.

Mentre em recuperava, un dia va aparèixer la Marta a l’hospital. Estava molt maca, semblava una fada baixant del cel. Només em va dir que m’estimava, em va donar un petó, i em va regalar un llibre amb un títol curiós, La pell freda. Em va dir que me’l llegís, que potser comprendria com un home es pot perdre dins la seva ment deixant de banda tot allò que era abans.

Avui, mirant les muntanyes del Pirineu aquí on ningú em pot veure, se m’escapen les llàgrimes enyorant la Marta, els companys de la feina, i tot el món que un simple grapat de bits va fer esvair-se com el fum del meu pis cremat. Demà, quan arribi de nou a la civilització, vull viure tot allò que vaig aparcar encara no sé per què. Vull tenir la vida real que un dia vaig deixar escapar.

J.B.