dimecres, 13 de juliol del 2011

Uniformes pels alumnes i una tarima pel mestre

La Consellera Rigau reivindica l’ús de l’uniforme a l’escola / Duran i Lleida aposta per recuperar la tarima del mestre” (Jordi Casabella. Diari El Periódico, 29 de març de 2011. Pàgina 30). Publicació del 30 de març de 2011, pàgines 2-5


Crítica

Arran de la Declaración de Salamanca (1994), la tendència dels sistemes educatius a nivell europeu s’inspira en una educació no excloent de tots els alumnes i, com diu el dr. Climent Ginè, “...La inclusión significa o implica diversidad, i debe apreciarse la diversidad humana como un valor[1]...”. Això ve a tomb en referència a l’article de Jordi Casabella, perquè sembla que la Consellera Rigau i el convergent Durant i Lleida encara no tenen clar que el posicionament de la LEC és clarament l’escola inclusiva.



Podria pensar-se que això només afecta els alumnes amb necessitats de suport educatiu específic, i que no té res a veure el tema dels uniformes amb l’atenció a la diversitat. Però no es tracta només de si es respecten o no es respecten les diferències, sinó que la diferència hauria de ser el punt de partida que nodrís tots els aprenentatges a l’escola. A nivell acadèmic, les diferents estratègies i els diferents punts de vista dels alumnes han de servir per establir un marc d’aprenentatge divers i ric, que ajudarà sens dubte a desenvolupar les competències en un món on la diversitat cultural hi és present. Però la capacitat socilitzadora dels infants també ha de poder enriquir-se de les diferències culturals, lingüístiques, religioses i, perquè no, amb les diferents tendències de la moda d’avui dia. Ni la Consellera ni el senyor Duran tenen dret a privar els alumnes dels estímuls que l’educació informal del nostre temps pot aportar als infants.



En definitiva, crec que no és gens seriós que els representants de l’administració educativa argumentin que eliminaran les diferències dels alumnes vestint-los a tots amb la mateixa roba. Potser s’hauria de portar a debat el que vol dir el terme “igualtat”. En educació, penso que la igualtat és la recepta de les dictadures, l’aliment tradicional d’una autocràcia que només vol persones submises sense criteri propi. Però si volem una educació moderna i justa, hem de lluitar perquè tots els alumnes puguin gaudir de les mateixes oportunitats d’aprenentatge. Es tracta de possibilitar a tots els infants que desenvolupin al màxim les seves capacitats, adaptant l’escola perquè no es trobin barreres amb l’aprenentatge, sigui quina sigui la seva situació cognitiva, social, cultural o acadèmica. Es tracta doncs, de substituir el terme “igualtat” pel terme “equitat”.



I si abans em referia a “les barreres d’aprenentatge” que es poden trobar els alumnes, entrem ara a comentar la defensa absolutament increïble que fa Durant i Lleida de “les tarimes del mestre”.



En primer lloc, si partim de la base que l’escola ha d’identificar i eliminar les barreres a l’aprenentatge que es puguin trobar els alumnes en el seu procés d’escolarització, crec que el tema de la tarima no ajudaria gaire. De moment, crea una distància emocional amb el mestre que esdevé la primera barrera per aprendre i que és un referent jeràrquic ben tòxic si el que es vol és l’ambient d’equitat esmentat anteriorment.



En segon lloc, només cal llegir alguns autors de la pedagogia moderna (i no tan moderna) per adonar-se que el senyor Duran i Lleida no entén la diferència entre “autoritat” i “autoritarisme”. L’autoritat d’un mestre no se l’atribueix ell mateix, sinó que se l’atorguen la resta de components de la comunitat educativa: alumnes, famílies, els altres docents, personal de servei, etc. I aquesta autoritat és el resultat d’una actitud empàtica, col·laboradora, atenta i professional, és a dir, que el mestre se l’ha de guanyar. Llavors, on encaixa el tema de la tarima en aquesta situació? A mi em sembla que l’època del mestre que sap més que l’alumne, que crida més que l’alumne, que és més gran que l’alumne (d’aquí la tarima) i que sempre té raó, és més de l’època en que aquests dos polítics anaven a l’escola que no pas de l’època actual.



Personalment, m’entristeix molt llegir comentaris com aquest, entre d’altres motius perquè considero que no és un tema que s’hagi de portar a debat en el sistema educatiu. Ara fa 10 anys, debats com aquest es mantenien a la seu de la UNESCO, on el consens de pràcticament totes les nacions que hi varen participar va fer que l’OMS introduís una nova terminologia més comprensiva, més respectuosa i més positiva a l’hora de considerar la diversitat dels individus (l’informe de classificació de les discapacitats del 2001-CIF). La meva pregunta és, de què serveix que organitzacions internacionals com la OMS i la UNESCO busquin el consens per progressar a nivell social (i a nivell educatiu), si després hi ha polítics de quatre anys de mandat (com Irene Rigau i Duran i Lleida) que, no només proposen esborrar identitats amb uniformes i recomanen imposar la submissió amb tarimes, sinó que, a més, tenen el dret i el poder d’imposar aquests canvis?



No vol dir que no me n’adoni de les dificultats que es troben els docents amb algunes modes de vestuari a les seves aules, i que no sigui conscient que la mala conducta i la falta de respecte d’alguns alumnes posen constantment en escac a molts mestres. No dic que sigui fàcil, però això no és motiu per fer les coses malament, sense rumb, i apel·lant més al cop de puny que no pas al sentit comú.



Com a mestre, si m’he de valer de la imposició física d’una tarima per guanyar-me el respecte dels meus alumnes, i si he de disfressar els infants amb uniformes que esborrin la seva personalitat, penso que potser m’he equivocat de feina. A més, crec que qualsevol opinió en sentit contrari seria un bon motiu perquè La Facultat de Magisteri Blanquerna (on he cursat els meus estudis) es plantegés en què ha fallat en la meva formació.

[1] GINER, CLIMENT. La educación inclusiva. De la exclusión a laplena participación de todo el alumnado. Barcelona 2009. (pp. 30)

Jordi Bermúdez Martos, 13 de juliol de 2011

2 comentaris:

  1. Tens tota la raó Jordi, fa molts anys que en educació i suposo que en altres àmbits deu ser iguals patim a aquesta mena de polítics. Aquest final de curs ens han donat un final de curs especialment "bonic" amb aparició de canvis i canvis i més canvis en molt pocs dies.
    Els docents seguirem treballant tot el millor possible malgrat els polítics de torn, les seves declaracions i les seves lleis moltes vegades absurdes.

    ResponElimina
  2. Tenia activat un altre compte de correu l'anterior missatge és meu, Jordi

    ResponElimina