dijous, 26 de setembre de 2013

De vegades cal guanyar per continuar jugant

El dia a dia de l'aula és sovint vertiginós. Si parem  una estona, si ens allunyem per tenir una mirada més àmplia d'allò que estan fent els nostres alumnes, de vegades, veiem molt més...

La mirada del mestre pot concentrar-se només en el full que escriu l'infant,  en allò que fa bé o malament i es transforma en una nota a un llistat de noms sense cara. Si donem un pas enrere, potser també veiem com s'hi enfronta amb la tasca, la dificultat que li suposa, la relació que l'alumne té amb allò que està fent.  Però si ens allunyem encara una mica més, fins i tot podem percebre com l'alumne viu el moment  en el seu context, i com aquest entorn (el grup) condiciona l'estat emocional de l'alumne en funció de si se'n surt o no.

Si som capaços d'observar aquesta triple perspectiva de la vida escolar, podrem gaudir de  descobertes  pedagògiques que ens ajudaran a donar oportunitats d'assolir èxits als nostres alumnes. Sobretot a aquells alumnes amb més dificultats, que corren el perill d'entrar en un procés d'indefensió apresa fruit del fracàs continu i de la manca de reconeixement del seu esforç.

Crec que és important vetllar perquè es donin les condicions adequades perquè tots els alumnes puguin assolir èxits en la seva trajectòria escolar. Adaptar  metodologies,  espais, continguts, eines o qualsevol altre recurs val molt la pena si això fa que un infant pugui sentir que és capaç de superar els reptes. Un nen (i també un adult)  que ho aconsegueix és un nen motivat, capaç d'esforçar-se, d'arriscar-se a assolir nous reptes.

Però no hem de caure en l'error de pensar que sempre calen grans canvis per aconseguir petites millores. Sovint,  les modificacions més subtils,  aporten un valor pedagògic enorme. Potser per això val la pena experimentar per anar enriquint la nostra motxilla pedagògica (la qual reverteix directament en l'aprenentatge dels infants).

Fa algun temps, vaig trobar el cas d'un alumne que no tenia gens de ganes de fer  uns exercicis de matemàtiques . Tot i que per a la majoria de companys eren fàcils, per a ell representaven una muntanya inabastable. Estava tan convençut que no ho aconseguiria que es dedicava a jugar amb paperets a sota la taula. Després de refusar diverses propostes de fer altres feines, de negar-se a rebre ajuda i de tirar l'estoig i els papers per terra, em va dir que a ell mai  li sortia res, que sempre ho feia malament perquè no se sabia les taules de multiplicar.

En aquell moment, vaig comprendre que pesava més la part emocional del fracàs que qualsevol altre motiu que jo li pogués donar per fer la feina. Aquell alumne estava acostumat a perdre, a no poder, a no saber com fer-ho.  Per molt que jo em centrés en explicar-li els exercicis, ell no volia enfrontar-se amb el repte perquè no li tornés a passar el que sempre li passava, que perdia.  En moments com aquest et replanteges el teu paper a l'aula. Li has d'explicar com fer-ho? Ell vol sentir-se com els altres, que ho pot fer, no que tu li treguis les castanyes del foc.

Se'ns va acudir una idea molt simple, posar a l'abast de tots els alumnes una caixa amb calculadores, tot i que sabíem que la majoria no les necessitaven.  Alguns van agafar-les,  i l'alumne de qui parlem es va animar també.  De seguida es va posar a fer multiplicacions amb la calculadora per avançar en els exercicis de càlcul, escrivint els resultats frenèticament. Poc a poc, va començar a relacionar alguns resultats de la calculadora amb els que ell recordava, i no sempre la feia servir. Aviat, les multiplicacions més senzilles que no sabia de memòria les resolia contant amb els dits sumes repetides, li resultava més ràpid i més còmode. Finalment, va apartar la calculadora i va acabar la feina interaccionant amb els companys per comparar resultats.

Vaig gravar aquella situació per casualitat, i quan vaig veure l'enregistrament, me'n vaig adonar del que havia passat.  El vaig convidar a veure el vídeo amb mi un parell de vegades..., després d'un silenci, em va mirar i em va dir:  "...ho he fet bé al final eh?...

Adaptar les metodologies, eines, materials i espais de l'escola per atendre de manera diversa la potencialitat dels nostres alumnes, afavoreix sense dubte la seva participació en la vida escolar i augmenta les seves possibilitats de "guanyar" la partida. Tot i que saber perdre és important, cal guanyar de tant en tant per tenir ganes de seguir jugant.

Jordi Bermúdez

1 comentari:

  1. Gràcies Jordi.
    Em sembla un escrit genial, per que tot i saber, algunes coses... de tant en tan necessitem algú que ens recordi que nosaltres també podem!!!

    Gemma C.

    ResponElimina