"60 minuts" va presentar el 24 de maig del 2005 un documental premiat repetidament per la tendresa a l'hora d'explicar l'aprenentatge en una escola japonesa. "Pensant en els altres" és un càntic a la vida i a la manera d'aprendre a viure. Rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns vuit mil habitants, ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.
Realitzat amb especial cura, amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics.
El reportatge va ser gravat durant un any i se segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure. Un treball especialment recomanat per a totes les persones vinculades a l'ensenyament i molt premiat.
El reportatge, entre d'altres, va obtenir el Gran Premi en el Festival de Banff 2004, la medalla de bronze en el Festival de Nova York, el Gran Premi en el Festival de Televisió del Japó i la Medalla d'Or en el Festival Internacional dels Estats Units de Religió, Ètica i Humanitats.
Personalment, el que més petjada em va deixar quan vaig veure aquest documental per primera vegada, van ser els dos eixos vertebradors de l'educació en valors dels nens a l'escola:
"...Riure, plorar, aprendre..." "...els lligams d'amistats s'aprenen pensant en els sentiments dels altres..."
Diuen que els èxits que aconseguim a la vida estan més vinculats a les perspectives que ens marquem i a la motivació per arribar-hi, que no pas a les possibilitats que el context ens inculca. Aquest vídeo fa pensar en com és d'important l'actitud de superació i esforç, la capacitat d'exercir una resiliència que recolzi la integritat de la nostra autoestima.
De la mateixa manera, en el món de l'educació no podem pensar d'una altra manera que no vagi en aquesta direcció, descartant qualsevol tòpic o prejudici que limiti les expectatives d’aprenentatge i desenvolupament que tenim vers els nostres alumnes.
Si aconseguim que un nen cregui en ell mateix, si fa seus els projectes d’aprenentatge que nosaltres li posem a l’abast,no ens haurem de preocupar de desenvolupar la cultura de l’esforç, perquè la motivació esdevindrà en una actitud perseverant.De fet, les principals barreres a l'aprenentatge no estan en la falta de recursos, sinó en el cap i en el cor dels homes.
Fa uns anys, vaig tenir el privilegi de poder gaudir del discurs d'un gran filòsof contemporani, Alexandre Jollien. La seva visió del món va esdevenir per mi un nou paradigma de com les persones amb discapacitat viuen el dia a dia.
Un dels seus llibres, Elogi de la feblesa, esdevé una lectura necessària per a qualsevol persona que tingui relació amb el món educatiu (i molt recomanable per a la resta), perquè la seva visió renovadora de les discapacitats ens ajuda a entendre les nostres pròpies mancances. Aquest petit llibre filosòfic, amb la figura de Plató al rerefons, va ser la meva font d'inspiració per escriure aquest relat:
El perfum dels altres
Avui és un d’aquells dies per pensar, mirar enrere i trastejar la bossa dels records. Assegut a aquesta cadira de la sala d’actes, puc imaginar-me la cara de satisfacció de tots els meus companys, alguns més coneguts que altres, que al llarg d’aquests darrers anys han estat el meu suport i a la vegada el meu projecte. Recordo que la mare patia quan vaig decidir estudiar a la universitat. Sempre deia que ho tindria més difícil que els altres, que no valia la pena enfrontar-se amb una gesta impossible. Realment, m’ho vaig arribar a creure. De vegades em plantejava si la meva presència no seria un destorb pels professors i per a la resta de companys.
El primer dia, mentre pujava les escales de la facultat, les veus es confonien amb el vent de mestral. Hi havia tot de nois i noies que reien i s’explicaven històries d’estiu. Es respirava un ambient confús de perfum, com si s’haguessin trencat molts flascons d’olors diferents. Estava clar que hi havia nervis i confusió, dos situacions que a mi no m’ajudaven gaire. Vaig notar com alguns companys xiuxiuejaven, em sentia assenyalat, però ningú va gosar acostar-se a dir-me res. Com vaig poder, preguntant a tort i a dret, vaig aconseguir arribar a l’aula assignada i vaig seure a una cadira. Hi havia molt soroll, veus que anaven i venien, alguna empenta i tendres salutacions maquillades de mala educació. Una noia parlava despectivament dels seus pares, una altra explicava que el seu maleït promès l’havia deixat, un parell de nois no deixaven pedra sobre pedra parlant dels professors..., en definitiva, un ambient d’allò més enrarit.
Finalment, algú es va dignar a apropar-se per preguntar-me el nom. Ell es deia Pau, i em va preguntar si m’agradava la cadira..., no vaig entendre què volia dir, encara que el seu to irònic no em va agradar gens. Aviat vaig descobrir el per què d’aquelles rialles amagades de complicitat. De cop i volta, un rebombori de cadires va precedir un silenci sepulcral. El professor, que acabava d’entrar a l’aula arrossegant els peus, amb aquella olor característica a naftalina dels armaris vells, em va dir molt amablement que estava assegut a la seva cadira. Molts companys de classe van esclatar a riure, confonent-se els comentaris de burla amb els de compassió, però el professor els va fer callar bruscament. Després, amb la mà a l’espatlla, em va acompanyar al meu lloc. Només em va dir una frase a cau d’orella:
- No pateixis, potser entre tu i jo podrem fer alguna cosa amb aquests babaus.
Aquelles paraules del meu professor, m’han acompanyat al llarg dels estudis. És possible que jo necessités més ajuda que els altres però, els meus companys, aquells que se’n burlaven, també necessitaven que algú els ajudés, potser algú com jo. I aquesta simbiosi de construcció mútua va fer d’aquells joves el meu projecte, la meva passió, la força que m’ha fet lluitar amb entusiasme dia rere dia. Potser Déu m’havia privat de la vista, de la bellesa que els artistes impregnen als seus quadres, de la puresa que transmet la mirada d’un nen i de tantes i tantes coses que m’acaronen cada dia, invisibles davant els meus ulls. Però també és cert que em va donar el privilegi de sentir coses que, tot i tenir els ulls oberts, sovint passen desapercebudes: el neguit del que pateix, l’alè del que et vol ajudar, el silenci de qui et comprèn, la suavitat d’una mà que t’acompanya, la calidesa d’una paraula afable, la fragilitat de la incomprensió, l’amistat, la tendresa ... És aquesta incapacitació, que em limita i em margina, la mateixa que m’omple l’esperit.
I aquí estem, a punt de rebre aquell diploma somiat que ens obrirà les portes d’una nova vida. La respiració de la mare, emocionada, té aquell aire de satisfacció que t’impregna l’ànima. Els meus companys, el meu projecte, aspectants per l’acte, m’encoratgen per pujar a l’escenari. De sobte, sento com la mare em deixa anar la mà, com sona el meu nom pels altaveus. Els aplaudiments s’apoderen de l’ambient i em guien al meu destí. Després, el silenci, un silenci que m’ofereix el moment d’aquell discurs que tant hem practicat però..., no em surt. Aquell confús perfum del primer dia, ara, em sembla la més bonica de les fragàncies. Només puc dir:
CMap Tools és un programa gratuït que ofereix la possibilitat de creació i emmagatzemant de mapes conceptuals. Té la opció de 17 idiomes diferents, entre els quals es troba el castellà. Aquest programa també disposa d’una versió més reduïda per aquells ordinadors amb una memòria més simple (menys de 256Mb de RAM), és el CMap Lite.
Què entenem per mapa conceptual? És una estratègia de l’aprenentatge constructivista, una forma de produir aprenentatge significatiu al relacionar els conceptes. Els mapes conceptuals es caracteritzen per la seva simplificació, jerarquització i l’impacte visual. És una forma de sintetitzar la informació per així comprendre-la en el moment d’estudiar-la.
Quins passos hem de seguir per formar un mapa conceptual? 1. Identificar els conceptes claus, i posar-los en una llista. 2. Col•locar el concepte principal o més general a la part superior del mapa per així anar fent la unió de la resta de conceptes. 3. Connectar els conceptes a través d’una paraula que fa d'enllaç semàntic. 4. És possible introduir exemples a la part inferior, sota el concepte corresponent.
• El mapa ha de ser clar i concís. Visualment ha d’atreure, però tots els conceptes han de quedar clars.
Aquí podeu gaudir d'un tutorial en llengua castellana que pot resoldre els dubtes. Aquí us podeu descarregar el software.
[ El vídeo sencer del programa Banda Ampla del 15 de setembre de 2011, el podeu veure aquí ]
El primer programa de Banda Ampla d'aquesta temporada a TV3 (2011-2012), ha volgut posar sobre el taulell temes latents de l'educació a Catalunya. Per afrontar les diferents problemàtiques, els coordinadors del programa han convidat diferents col·lectius que, d'alguna manera, tenien alguna relació vivencial amb el tema de l'educació: alumnes d'una escola de secundària, professors d'ESO i mestres d'Educació Infantil i Primària, algunes mares i alguns pares, actors, acadèmics universitaris de reconegut prestigi, etc. Entre els "reports" que havien de dinamitzar el debat, van decidir filmar el primer dia de curs d'un mestre de d'Educació Primària en el seu primer curs com a docent en aquest nivell educatiu i..., curiositats de la vida, arran d'una trucada de TV3 a la FCPEEB (Blanquerna), van escollir l'Escola Sadako de Barcelona com a centre idoni per fer el reportatge, i a un servidor com el docent protagonista de la història .
Per tant, el meu primer dia com a mestre a l'Escola Sadako , va tenir com afegitó un "pinganillo" posat tot el dia i tres noies amb micròfons, càmeres i altres artilugis que em perseguien per tot arreu. L'experiència de la gravació ha estat extraordinària. En primer lloc, l'escola Sadako ha disposat tot allò que ha calgut per facilitar la feina als treballadors de TV3, amb una actitud sol.lícita d'acollida digna d'elogi, encara que potser no ha quedat prou recollida ni al reportatge que van emetre ni a la presentació que en va fer del reportatge. En segon lloc, per la professionalitat de les tres treballadores de TV3 que van dur a terme la filmació de la meva jornada, perquè en tot moment van estar molt atentes per tal de no entorpir la tasca dels mestres i , personalment , em van facilitar molt la doble feina que m'havia "caigut del cel."
L'experiència que van poder gaudir els nens va ser molt interessant i motivadora. De ven segur que la podrem recuperar en algun moment del curs, ja sigui treballant les notícies, els mitjans de comunicació o algun tema relacionat amb la filmació i la producció audiovisual. Trobo que és molt positiu que els alumnes gaudeixin d'experiències vitals que els ajudin a comprendre com funciona el nostre món i, sens dubte, aquest dia de filmació i el posterior visionat del reportatge a TV3, n'és un bon exemple.
En un altre ordre de coses, he de dir que el debat va esdevenir una mica superficial pel meu gust. Donat el moment tan controvertit que estem patint en el món de l'educació a Catalunya, crec que podríem haver profunditzat molt més en alguns dels temes que es van tractar. De fet, el debat anterior entre bastidors, va tenir molta més intensitat que no pas el debat en directe. L'assignació de torns de paraula, controlada amb un sistema de llums a cadasqun dels micròfons no era pas equitativa entre els convidats, i molts temes dels que es van posar sobre el taulell es van quedar sense resposta.
Personalment, em va sobtar molt les afirmacions de la professora i escriptora Eugènia Pagès, argumentant que les noves tecnologies eren responsables dels baixos nivells d'atenció que presenten els nostres alumnes a l'aula. Bé, si la presentadora del programa hagués considerat oportú donar la paraula a alguns dels molts assistents al programa que la vam demanar en aquell moment, visiblement transtornats per una afirmació tan poc fonamentada i tan lluny de la realitat, potser el debat hagúes pujat una mica la temperatura. Donat que no va ser així, (desconec per quin motiu ens van tancar el micròfon justament en aquell moment), voldria aprofitar aquest espai virtual, molt més lliure i democràtic, per deixar reflectida la meva opinió:
La renovació pedagògica del nostre sistema educatiu, és inherent a la manera com canvia el món que envolta els infants. Aquesta afirmació és la base d'un sistema educatiu obert a la millora de les seves metodologies i de les seves estratègies didàctiques, i propi d'un país que vol apostar seriosament pel capital humà, és a dir, per l'educació com a motor de progrés de la societat. En el trasfons d'aquesta argumentació teòrica, hi ha tot un col.lectiu de mestres amb molta experiència que han vist com el progrés dels avenços tecnològics superava amb escreix la velocitat d'adaptació dels centres educatius, tant pel que fa a instal.lacions com pel que fa a formació del professorat en l'ús de les noves tecnologies. Però molts no s'han rendit, han lluitat per incorporar els nous recursos, en la mesura de les seves possibilitats, al dia a dia de les seves classes.
Potser tot no s'ha fet de la manera adequada perquè els recursos tecnològics esdevinguin recursos educatius de qualitat, potser la resistència al canvi s'ha fet present i ha dificultat la implementació òptima a les nostres aules dels ordinadors, les PDI, el programari educatiu, la Web 2.0, etc. Però d'això, a criminalitzar les noves tecnologies aplicades a l'educació com a responsables del fracàs escolar, avocant-les a un segon pla definitiu, és una de les afirmacions més imprudents i agosarades que he escoltat en els darrers anys. I faig aquesta afirmació des del màxim respecte que em mereix la professora Eugènia Pagès, però la meva reflexió al respecte em fa pensar que ha perdut una mica la perspectiva de la realitat dels nostres alumnes. Ells viuen a la era digital, pensen d'una altra manera, i l'escola ha d'estar a l'alçada d'aquest nou món que se'ls presenta.
En definitiva, si l'escola no és capaç d'aportar als seus alumnes una competència digital que actualment és imprescindible per viure, ja cal que repensem els fonaments del procés d'ensenyament-aprenentatge i, fins i tot, la raó de ser-hi de la mateixa escola. Si més no, cal tenir en compte el motiu primer d'existir dels centres educatius, que no hauria de ser un altre que afavorir el desenvolupament dels infants perquè puguin participar a la societat de manera òptima. Segurament, és la visió diferent que tenim uns i altres d'aquest paradigma el que determina el nostre posicionament front a la presència de les noves tecnologies al sistema educatiu: alguns pensen en incorporar els alumnes a la societat que ells mateixos van viure; altres, afortunadament la majoria, pensem en apropar-los a la societat actual que estan vivint ells i, àdhuc, a fer-los competents en la gestió de la contingència d'una societat futura que, ni ells, ni jo, ni cap dels assistents al debat del programa Banda Ampla, sabem del cert com serà.
Fa un parell d'anys, va caure a les meves mans una notícia que em va captivar. Us convido a recuperar la seva lectura:
La Vanguardia
Carta a un maestro
Por Gregorio Luri, La Vanguardia. 3-3-2010
En los años veinte del siglo pasado había un maestro en Argel. Era uno de esos maestros de la escuela republicana francesa que entendían la docencia como la misión de acompañar a los alumnos en su tránsito hacia la plena ciudadanía. Tenía más de treinta en su clase. Entre ellos un niño huérfano de padre, que vivía con su madre analfabeta, un hermano un poco mayor y una abuela cascarrabias empeñada en que los niños comenzaran a trabajar cuanto antes. ¿Acaso podían aprender algo útil huroneando entre los libros? Por si acaso, en casa no había ni uno. Aquel niño era tan pobre que vivía su pasión por el fútbol desde la ingrata posición de portero, el puesto en el que menos se desgastan los zapatos. Su madre lo había educado para que, sin perder la conciencia de su situación económica, no se rindiera al fatalismo de la miseria. Era, aparentemente, otro niño travieso al que le gustaba liberar a los animales de la perrera y tenía los puños preparados por si tenía que enfrentarse a un matón de patio. Su lengua no era el francés, sino el pataouète, el dialecto hablado en Argelia. Pero su maestro era un maestro. ¿Y qué es un maestro sino el celoso amante de lo mejor que podemos llegar a ser? Lo ayudó a dejar de ser extranjero en su propia lengua, le logró una beca y lo guió por la fascinación de la palabra. En clase, al acabar las lecciones, escuchaba con la imaginación encendida el capítulo de la novela que su maestro leía con voz bien timbrada como gesto de despedida. El día que se presentó al examen para el acceso a la secundaria, se limpió los zapatos de portero hasta dejarlos relucientes. En la puerta del liceo lo esperaba su maestro, con un croissant en la mano, por si no había desayunado lo suficiente. Este maestro cabal se llamaba Louis Germain. Treinta años después, a finales de noviembre de 1957, Germain recibió una carta fechada en París. Era de su alumno, que había obtenido el Nobel de literatura. La leyó emocionado: “Sin usted, sin la mano afectuosa que tendió al niño pobre que era yo, sin su enseñanza y su ejemplo, no hubiera sucedido nada de todo esto”. Firmaba, Albert Camus. Luego Camus hizo una descripción deliciosa de su maestro en El primer hombre, la novela inconclusa que llevaba en el coche en el que murió, recordando que fue él quien le hizo sentirse digno de descubrir el mundo. No conozco un elogio más digno para un maestro. (Gregorio Luri)
AmbParaulessenzilles i unes tendresidivertidesil.lustracions,l'autora recrea el dia a dia d'un nen diferent:les seves dificultats, les seves qualitats, els obstacles que ha d'aforntar... Elcazode Lorenzoomple unbuit,commouel lectors de totes les edats. És un conte metafòric per parlar de les diferències amb els més petits.
La darrera Llei Educativa de Catalunya (LEC) té un clar posicionament a favor de l'escola inclusiva. En principi, aquesta normativa és vinculant en el disseny dels projectes educatius de tots els centres de Catalunya, i hauria de ser garantia suficient per pensar en una escola del futur on tots els alumnes participen de la vida escolar en igualtat d'oportunitats. Però, sovint, hi ha situacions escolars (també socials) on el dret a l'educació és només un paràgraf burocràtic de la documentació del centre, i cal preguntar-se per què.
En temps de crisi i de retallades, la manca de recursos conrea tot tipus d'argumentacions que justifiquen l'absència d'un ensenyament adaptatiu que permeti els alumnes amb discapacitats accedir a la plena participació dins l'escola, privant-los així de les condicions necessàries per desenvolupar les seves capacitats de manera òptima. Personalment, crec que les principals barreres a l'aprenentatge són producte de les mancances que tenim els homes al cor i al cap, i no pas de la manca de recursos. Si realment volem incloure a l'escola els alumnes més vulnerables i garantir una educació de qualitat per a tothom, hem de canviar la manera de pensar i la manera de sentir les diferències de les persones, entenent-les com una oportunitat d'enriquiment mutu.
Però la riquesa de la diversitat, també comporta un compromís a nivell adaptatiu que cal matisar molt bé per no caure en antics projectes d’ensinistrament de l'alumnat. Tal i com afirma Giner Climent (2009), "és l'escola la que s'ha d'adaptar a les condicions específiques dels alumnes ".
Finalment, vull aportar aquest vídeo: és un exemple senzill que ens pot ajudar a iniciar un procés de reflexió (amb els alumnes o amb l’equip de mestres) entorn a la inclusió escolar.
A l'escola, els mestres tenim la necessitat de treballar simultàniament sobre un mateix document. Sovint, aquest document va i bé en infinitat de correus, amb el perill de no tenir clar quantes versions van circulant per la xarxa i quina és la més actual. Tampoc ens garanteix la integritat d'un document compartit el fet d'allotjar-lo a un espai Web compartit com Dropbox, Sugarsync, Cx, etc. Pot donar-se el cas que dos usuaris vulguin editar el document al simultàniament i.., ja tenim un conflicte de versions; Dropox, per exemple, soluciona la doble edició creant dos còpies diferents de l'arxiu. Per tant, fa falta una eina complementària que ens ajudi a treballar en les comissions, a l'hora de fer informes els tutors i els especialistes sobre la mateixa graella, a l'hora de posar les notes, etc. Personalment, crec que els documents i els fulls de càlcul de Googledocs són l'eina ideal per aquesta tasca:
Garanteix la simultàneïtat d'edició per part de molts usuaris sense duplicar versions.
La possibilitat de recuperar versions antigues aporta seguretat i integritat als arxius.
L'espai de xat entre usuaris que editen el document, augmenta l'eficàcia de la col.laboració.
La possibilitat de compartir els documents a diferents nivells, fa que un grup de professors pugui editar el document, mentre altres persones només el poden seguir com a lectors.
Pot integrar arxius del paquet Office de Microsoft amb molta facilitat.
Pot exportar com a arxiu en diferents formats, i publicar en una pàgina Web, la qual cosa és molt interessant per fer publicacions a la xarxa (Blogs, pàgines web, Wikis, etc).
...
Aquest vídeo és un bon recurs per exemplificar de quina manera l'ús de Googledocs afavoreix i agilitza el treball col.laboratiu (pel que fa a l'edució de documents digitals):
"60 minuts" va presentar el 24 de maig del 2005 un documental premiat repetidament per la tendresa a l'hora d'explicar l'aprenentatge en una escola japonesa. "Pensant en els altres" és un càntic a la vida i a la manera d'aprendre a viure. Rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns vuit mil habitants, ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.
