Sense tu...

Sense tu

Em dic Llorenç i sóc un alumne de tercer curs d’una escola de Sant Feliu de Codines, un petit poble situat al costat de Barcelona, molt a prop de les muntanyes.   Aquest curs que ja s’acaba ha estat molt especial per mi. He hagut de treballar molt però també m’ho he passat molt bé.  Tinc una mestra que es diu Gina, i ja el primer dia ens va dir que hauríem de fer un projecte d’investigació molt interessant però molt difícil. També ens va dir que si no ens hi esforçàvem tots, no podríem acabar-ho. Recordo que em vaig posar molt nerviós. Jo no sabia molt de mates, tampoc podia llegir molt bé perquè se m’ajuntaven les lletres, i vaig pensar que potser no podria ajudar en aquesta tasca tan difícil. Ah!..., i a sobre, el tema que van escollir per investigar era d’allò més estrany:

“...On té la llavor el plàtan?...”

Quan tenia cinc anys, els meus pares em van portar a un metge perquè deien que no els escoltava... Bé, la veritat és que no m’interessava gaire el que deien i potser per això s’enfadaven.  El cas és que aquells doctors li van dir als meus pares que jo era un nen molt especial, i que havien  estat molt de sort de tenir-me. (Això ja ho sabia jo, només m’ho havien de preguntar).  Tot i així, els meus pares no van parar d’atabalar-me , sempre fent preguntes absurdes: quina lletra és aquesta, de quin color és això, repeteix aquestes paraules, fem aquest puzle..., que pesats!  Per què em preguntaven coses que ells ja sabien? 

Jo només volia  observar les coses que són importants: el color dels cabells de la mare, com es mouen les fulles quan fa vent,  ordenar les coses perquè no es perdi res, repetir sorolls per escoltar com sona diferent cada vegada que ho fas..., trencar paperets en trossos molt petits, cantar la cançó que més m’agrada en veu alta...,es a dir, les coses més importants. Ah!, i dibuixar, dibuixar les coses que m’agraden perquè no se m’oblidin. Sabeu?, tinc una carpeta amb cent dibuixos tots iguals. És el meu tresor.

El primer dia que vam començar el projecte del plàtan va ser una mica estrany. Els meus companys van començar a fer-se tot de preguntes de plàtans, de plataners, de gent que menja plàtans, que si la pell és groga, que si els micos en mengen, etc. Jo estava amb els meus dibuixos a la meva taula sense parar gaire atenció, però es veia que tots estaven molt contents de parlar de plàtans... pobrets, realment, de vegades les coses que fem a l’escola són ben ridícules.  En aquell moment, la mestra es va acostar i em va agafar el dibuix que estava fent de la meva família. Es va fer un gran silenci, i vaig aixecar el cap. Era molt alta, i quan la mirava des de la taula em feia mal el clatell. Per això  em posava dret per mirar-la, però ella sempre deia el mateix:

-          Llorenç, cul a la cadira,  si no et quedaràs dret!

Dons bé, que me la tregui si vol!, però jo no penso agafar mal de clatell perquè ella sigui tan alta..., home!

El cas és que es va mirar el meu dibuix, en silenci. Jo vaig preguntar:

-          Què passa?

-          Doncs res..., estic mirant aquest dibuix tan bonic.

-          Ah!

-          Per què sempre dibuixes la teva família.

-          M’agrada.

-          No t’interessa el que estem fent.

-          No m’agraden els plàtans.

-          Però no vols ajudar.

-          Jo no ser fer res..., i menys de plàtans.

Però la mestra seguia mirant el dibuix...., potser no veia bé?  Pobreta!  Finalment em va dir:

-          Escolta Llorenç. Els teus companys i jo tenim un problema molt greu, i crec que sense tu no podrem resoldre la gran pregunta d’aquest projecte. Voldries ajudar-nos?

-          Qui ... jo?  No!

-          No?

-          No...No,no.  No!

-          Però per què?

-          Jo no sé res de plàtans, ja li he dit, no sigui pesada!

Un company de la classe, potser el més pesat de tots, el Cristian, es va acostar i em va agafar també el dibuix per mirar-se’l.  També li donava voltes al paper i se’l mirava del dret i del revés...

-          Què mires?

-          És preciós Llorenç, ets un gran artista.

-          No te’n burlis que et clavo una plantofada eh!

En aquells moments me l’hagués menjat. Per què havia de burlar-se? Ell ho feia tot molt bé. Jo mai sabia les coses... Però de sobte, va passar una cosa estranya.  Es van aixecar tres nens més de la classe i venien cap a mi. Pensava que venien a pegar-me i em vaig aixecar... A més, la mestra reia i no els deia res. La vaig mirar i li vaig dir:

-          Serà bruixa!, deixaràs que em peguin?

-          No Llorenç no, no et volen pegar. Escolta’ls.

El més lleig de tots, el ganàpia del Robert, també va agafar el dibuix... vaig pensar “un  altre!” , no si...

-          Escolta Llorenç. No ens en burlem. Dibuixes molt i molt bé, i et  necessitem per fer el nostre projecte.

Aquelles paraules em van agradar..., no sé si les havia sentides mai, “...et necessitem...”. Vaig seure a escoltar, tot pensant que si es passaven el més mínim plantofada cap aquí i plantofada cap allà. Llavors va venir també la Rita a dir la seva, una noia més aviat tímida que era molt llesta (bé, això deia ella, perquè de fet ni se sabia els noms dels personatges de Bola de drac Z..., imperdonable!). Com no, també es va mirar el dibuix...

-          Mira Llorenç, estem buscant informació per resoldre totes aquelles preguntes del primer dia, te’n recordes?

-          Sí..., si no les haguéssiu fet no hauria de buscar respostes. Sou uns rucs.

-          Potser sí, Llorenç, tens raó. Però una vegada ens hem fet aquestes preguntes, tenim curiositat per saber que passa amb tot allò dels plàtans. Sobretot amb la llavor del plàtan.

-          I que puc fer jo? Jo no sé res.

-          Ningú no ho sabem, nosaltres tampoc.

-          I doncs?

-          Però hem pensat en investigar-ho molt per buscar respostes i explicar-les a tota l’escola perquè no es facin les mateixes preguntes.

-          Les del plàtan?

-          Sí, les del plàtan.

Llavors va tornar a parlar la mestra, la Gina..., ja era hora. Aquells beneïts només feien rodolar el meu dibuix i no acabaven d’explicar-me el que em volien dir, ja m’estava posant nerviós. Em va agafar el dibuix, un altre cop, però li vaig treure de les mans.

-          Ja està bé amb el dibuix..., doneu-me’l, és meu!

-          Espera Llorenç - va dir la mestra - . Sense tu no ho podem fer. Per poder explicar la nostra investigació als petits de l’escola haurem d’ensenyar dibuixos de totes les coses que hem trobat als llibres, a l’ordinador, als començos, a casa nostra...

-          Voleu que dibuixi plàtans?

-          Només tu pots fer-ho tan bé que s’entengui el que volem explicar. Ja et dic, si tu no ens ajudes, no ho podrem fer..., pensa-t’ho.

Vaig agafar el meu dibuix i vaig seguir pintant els pantalons del pare. Per pensar allò que m’havien dit, necessitava pintar..., ah!, i cantar.   Aquelles paraules se’m repetien al cap: “...sense tu no ho podem fer...”. M’agradaven. Potser no estava tan malament pintar plàtans..., és a dir, no ens els podrem menjar però... Potser sí que els pintaré.

Dit i fet, em vaig passar molts dies amb els meus companys buscant plàtans a tot arreu. Al principi era una mica ridícul, però això d’estar amb ells, de fer alguna cosa diferent, em va agradar molt. Sí, m’agradava.   Vaig pintar molts plàtans i alguns dibuixos més complicats dels llibres. Els meus companys deien que estaven aprenent molt de les coses que hi havia dins dels plàtans... Bé, no els vaig voler dir res perquè semblaven contents, no els volia fer enfadar, però tothom sap que dins del plàtan només hi ha doncs..., això, plàtan!

Ara s’acaba el curs. Hem fet molta feina i està exposada per tota l’escola com si fos un trofeu. Dibuixos, esquemes, murals, etc, tot de plàtans dibuixats i explicacions per tot arreu. I és curiós, potser la mestra volia que jo aprengués alguna cosa d’aquesta fruita  però, realment, el que va passar va ser que la vaig avorrir, mai més en menjaré! 

Però hi ha una cosa que sí ha canviat, tot i que penso que ella, la mestra,  no se n’ha adonat. Ara fem més coses junts els meus companys i jo. Ja no necessito dibuixar la família tant sovint per tenir-la davant, ni cantar tan fort per sentir-me la veu. M’agrada estar amb els companys, els dibuixo també amb ells i escolto les coses que diuen. Llàstima que la Gina no se n’hagi adonat de tot això. Sabeu què, em sembla que li escriuré una carta  que digui:

-          Gina, en el futur, si vols que els teus alumnes aprenguin a fer coses junts, estudieu els plàtans.

Llorenç

 ...........................

Feliç Diada de Sant Jordi a tothom!

Jordi Bermúdez Martos

23 d’abril de 2012

Connectivisme: una teoría de l'aprenentatge per a l'era digital (G. Siemens, 2004)

Les grans teories de l'aprenentatge que ens han acompanyat els darrers anys, s'han vist envoltades pel fenomen tecnològic, el qual ha modificat la manera de pensar i de fer de la societat. La presència de les noves tecnologies ha canviat no només la manera de fer les coses, sinó també la manera com es genera , es comparteix i es connecta el coneixement.

A nivell educatiu, aquest canvi ha produït una transformació en les necessitats de la comunitat educativa. Per una banda, és un fet que cal preparar els nostres alumnes per a la contingència. Això ja no és una possibilitat, és una necessitat, perquè la velocitat de canvi exponencial de la tecnologia fa que anticipar com serà la societat futura esdevingui una utopia. Això implica una orientació clara del sistema educatiu cap al desenvolupament de les competències dels alumnes.

Per altra banda, la manera de fer dels docents ha de canviar. Ja no n'hi ha prou amb el canvi de paradigma del mestre transmissor al mestre guia, i d'aquest a l'acompanyament educatiu que proposa el constructivisme. Ja no és suficient amb ser un referent interessat en la cultura, llegir el diari i estar al dia de les coses que passen. Els mestres han de ser coherents amb l'època de coneixement connectiu en què vivim, en què viuen els seus alumnes, i això vol dir estar, d'alguna manera, connectats amb les xarxes de coneixement que mouen el món actual. Es tracta també de compartir el coneixement, tant el nostre com el que descobrim en altres persones. Cal utilitzar, modificar i enriquir aquest coneixement per tornar-lo a compartir. En aquesta tasca, les noves tecnologies representen una oportunitat d'enriquiment personal i professional, perquè faciliten molt la connexió en xarxa que permet un creixement en col·lectiu del coneixement.

Crec que és interessant escoltar, llegir, informar-se de les noves tendències i teories de l'aprenentatge i del coneixement que estan impregnant la manera de fer de molts col·lectius docents. En aquest sentit, proposo tres documents que apropen la nostra mirada al paradigma filosòfic del segle XXI, el connectivisme, en el qual, George Siemens és un referent inel.ludible:

• Article: Conectivismo: Una teoría de aprendizaje para la era digital

George Siemens (12 de desembre del 2004). Traducció:Diego E. Leal Fonseca[1]

• Article publicat per George Siemens el 6 d'Agost de 2008 a Connectivism Blog com ” What is the unique idea in Connectivism?“. (Traducció al castellà: Silvia Chauvin)

L’aprenentatge comprensiu de la multiplicació

L’Escola Sadako ha presentat a Expodidàctica 2012 dues activitats de matemàtiques per treballar amb els alumnes de cicle mig d’educació primària. La primera, “L’amagatall de les taules”, és un joc interactiu que gira entorn a la comprensió algebraica de les taules de multiplicar. La segona, “El gerro màgic”, és un conte matemàtic que convida els alumnes a esquematitzar i comprendre el significat de la multiplicació.
En aquesta publicació vull compartir una d'aquestes estratègies didàctiques, el joc "L'amagatall de les taules", com va sorgir la idea i quins han estat els resultats de dur-la a terme.

...........................


L'amagatall de les taules

El curs passat em vaig trobar amb una nena de 3r de primària que em deia : "...aprendre les taules de memòria és molt avorrit! ..."

Aquests comentaris dels nens ens fan reflexionar, van orientant la nostra mirada per tal d'apropar els infants a alguns coneixements que, tot i tenir l'estigma d'avorrits, s'han d'aprendre per progressar en els aprenentatges. Les taules de multiplicar és un bon exemple, ho sabem els mestres, i ho saben els pares, els quals passen moltes hores repassant les taules amb els seus fills.

Personalment, penso que el joc és la manera natural d'aprendre dels infants. Pensant en com podríem incorporar un joc al procés d'ensenyament-aprenentatge de les taules de multiplicar a cicle mig de primària, va ser com va néixer la idea de dissenyar l'activitat que he anomenat "L'amagatall de les taules" (aviat veureu per què).

"L’amagatall de les taules”, és un joc interactiu que gira entorn a la comprensió algebraica de les taules de multiplicar. Aquesta activitat s'ha dut a terme a l’aula a l’Escola Sadako de Barcelona, i he aprofitat algunes de les imatges de la gestió d’aula i dels treballs dels alumnes per recolzar les explicacions d'aquesta publicació.

Desenvolupar la fluïdesa en el càlcul matemàtic requereix equilibri i connexió entre la comprensió conceptual i la competència a l’hora de calcular. D’aquesta manera, els alumnes generaran una sèrie d’estratègies que els resultaran útils per resoldre problemes i que podran compartir amb els seus companys. És important que els mestre animi els seus alumnes a desenvolupar, registrar, explicar i criticar diferents estratègies de resolució , ja que d’aquesta manera es generen diferents tipus d’aprenentatges.

Objectius

• Desenvolupament del sentit numèric.

• Comprendre el significat algebraic de les operacions suma, resta i multiplicació i les relacions que s’estableixen entre elles.

• Memoritzar les taules de multiplicar de manera comprensiva per tal d’afavorir la fluïdesa en el càlcul.

Descripció de l’activitat

El joc consta dels següents materials:

• Fotocòpies en din-A3 d’una graella de doble entrada de les taules de multiplicar de l’1 al 10, amb totes les caselles buides (sense els resultats).

• 100 targetes plastificades amb tots els resultats de les taules de multiplicar de l’1 al 100.

• Una aplicació interactiva feta amb el software Notebook de mart, d’una taula de doble entrada amb les taules de multiplicar de l’1 al 100, amb tots els resultats tapats amb l’ombra que ofereix aquesta aplicació per tapar individualment les caselles.

Imatges dels materials:

(El software i els materials imprimibles es poden descarregar aquí)

Metodologia

• Es distribueixen els alumnes en grups.

• Es reparteixen les 100 fitxes amb tots els resultats de les multiplicacions de l’1 al 100 en parts iguals a cada grup, i un full din-A3 amb una graella buida.

• Es projecta a la PDI (o amb el canó) la graella interactiva de Notebook Smart amb tots els resultats de les multiplicacions ocults.

• Cada grup pot fer servir cinc de les seves fitxes a cada torn, per destapar aquests números a la graella de la PDI. Les canten en veu alta, indiquen quines cel·les volen destapar i, si tothom està d’acord, deixen les fitxes a una caixa i premem les caselles corresponents a la pissarra perquè es vegi el resultat que hi ha amagat.

• Per començar, només es poden destapar les caselles de la primera fila i a la primera columna. Al llarg de la partida, la casella que destapem sempre ha d’estar al costat o a sota (no en diagonal) d’una casella que ja estigui destapada.

• Guanya el primer grup que es quedi sense fitxes.

• Tots els grups han d’anar anotant les caselles que van quedant destapades a la seva graella buida, per tal de tenir un suport que els permeti observar i discutir en grup les diferents estratègies per col·locar les seves fitxes.

Comentari de l’activitat

Aquesta activitat es pot dur a terme amb una pissarra digital interactiva, o bé projectant l’aplicació amb un canó i amb el suport d’un ordinador a l’aula.

És un joc que hem incorporat al procés d’aprenentatge comprensiu de les taules de multiplicar a 3r curs d’educació primària des del primer moment. Per tant, la dinàmica d’aquesta activitat ha anat variant a mesura que el coneixement de les taules per part dels alumnes ha anat millorant.

Els primers dies, quan molts dels nens encara no sabien totes les taules, els infants es recolzaven els uns als altres tot compartint els coneixements parcials de les taules, tot i que de vegades es trobaven encallats en algun resultats de les taules del 5 al 10. Aquest desconeixement els portava a observar regularitats en els resultats que ja tenien destapats per fer conjectures sobre els números que faltaven per visualitzar: simetria de les diagonals de dreta a esquerra, relació entre els números d’unes taules i els de les taules del costat (relacionant la suma repetida amb la multiplicació), caràcter senar o parell dels números en diferents sectors, posició del mateix número en diferents llocs de la graella, números que es repeteixen més, etc.

A mesura que ha avançat el curs, els alumnes ja no tenien tants problemes per recordar les taules i les converses anaven més orientades a la planificació de diferents estratègies per poder “guanyar la partida”. Això implica pensar quina casella els convé més destapar donat que alguns resultats poden ocupar diferents posicions a la graella, tot pensant en altres fitxes que hauran de col·locar més endavant.

Cal remarcar que, en tot moment, els alumnes estan pensant estratègies i fent conjectures sobre els resultats de les multiplicacions que “no veuen” tant a la pantalla com a la graella que tenen sobre la taula, relacionant-los amb altres resultats que sí que veuen perquè ja s’han destapat les caselles corresponents a la PDI. Tot plegat, fa que els alumnes relacionin uns números amb uns altres i trobin noves regularitats, algunes de les quals estan relacionades amb les propietats de multiplicació: la commutativa i la distributiva respecte a la suma.

Jordi Bermúdez Martos