Sense tu
Em dic Llorenç i sóc un alumne de
tercer curs d’una escola de Sant Feliu de Codines, un petit poble situat al
costat de Barcelona, molt a prop de les muntanyes. Aquest curs que ja s’acaba ha estat molt
especial per mi. He hagut de treballar molt però també m’ho he passat molt
bé. Tinc una mestra que es diu Gina, i
ja el primer dia ens va dir que hauríem de fer un projecte d’investigació molt
interessant però molt difícil. També ens va dir que si no ens hi esforçàvem
tots, no podríem acabar-ho. Recordo que em vaig posar molt nerviós. Jo no sabia
molt de mates, tampoc podia llegir molt bé perquè se m’ajuntaven les lletres, i
vaig pensar que potser no podria ajudar en aquesta tasca tan difícil. Ah!..., i
a sobre, el tema que van escollir per investigar era d’allò més estrany:
“...On té la llavor el plàtan?...”
Quan tenia cinc anys, els meus pares
em van portar a un metge perquè deien que no els escoltava... Bé, la veritat és
que no m’interessava gaire el que deien i potser per això s’enfadaven. El cas és que aquells doctors li van dir als
meus pares que jo era un nen molt especial, i que havien estat molt de sort de tenir-me. (Això ja ho
sabia jo, només m’ho havien de preguntar).
Tot i així, els meus pares no van parar d’atabalar-me , sempre fent
preguntes absurdes: quina lletra és aquesta, de quin color és això, repeteix aquestes
paraules, fem aquest puzle..., que pesats! Per què em preguntaven coses que ells ja
sabien?
Jo només volia observar les coses que són importants: el
color dels cabells de la mare, com es mouen les fulles quan fa vent, ordenar les coses perquè no es perdi res,
repetir sorolls per escoltar com sona diferent cada vegada que ho fas...,
trencar paperets en trossos molt petits, cantar la cançó que més m’agrada en
veu alta...,es a dir, les coses més importants. Ah!, i dibuixar, dibuixar les coses
que m’agraden perquè no se m’oblidin. Sabeu?, tinc una carpeta amb cent
dibuixos tots iguals. És el meu tresor.
El primer dia que vam començar el
projecte del plàtan va ser una mica estrany. Els meus companys van començar a
fer-se tot de preguntes de plàtans, de plataners, de gent que menja plàtans,
que si la pell és groga, que si els micos en mengen, etc. Jo estava amb els
meus dibuixos a la meva taula sense parar gaire atenció, però es veia que tots
estaven molt contents de parlar de plàtans... pobrets, realment, de vegades les
coses que fem a l’escola són ben ridícules.
En aquell moment, la mestra es va acostar i em va agafar el dibuix que
estava fent de la meva família. Es va fer un gran silenci, i vaig aixecar el
cap. Era molt alta, i quan la mirava des de la taula em feia mal el clatell.
Per això em posava dret per mirar-la,
però ella sempre deia el mateix:
-
Llorenç, cul a la cadira, si no et quedaràs dret!
Dons bé, que me la tregui si vol!,
però jo no penso agafar mal de clatell perquè ella sigui tan alta..., home!
El cas és que es va mirar el meu
dibuix, en silenci. Jo vaig preguntar:
-
Què passa?
-
Doncs res..., estic mirant aquest dibuix tan bonic.
-
Ah!
-
Per què sempre dibuixes la teva família.
-
M’agrada.
-
No t’interessa el que estem fent.
-
No m’agraden els plàtans.
-
Però no vols ajudar.
-
Jo no ser fer res..., i menys de plàtans.
Però la mestra seguia mirant el
dibuix...., potser no veia bé?
Pobreta! Finalment em va dir:
-
Escolta Llorenç. Els teus companys i jo tenim un problema
molt greu, i crec que sense tu no podrem resoldre la gran pregunta d’aquest
projecte. Voldries ajudar-nos?
-
Qui ... jo? No!
-
No?
-
No...No,no. No!
-
Però per què?
-
Jo no sé res de plàtans, ja li he dit, no sigui pesada!
Un company de la classe, potser el
més pesat de tots, el Cristian, es va acostar i em va agafar també el dibuix
per mirar-se’l. També li donava voltes
al paper i se’l mirava del dret i del revés...
-
Què mires?
-
És preciós Llorenç, ets un gran artista.
-
No te’n burlis que et clavo una plantofada eh!
En aquells moments me l’hagués
menjat. Per què havia de burlar-se? Ell ho feia tot molt bé. Jo mai sabia les
coses... Però de sobte, va passar una cosa estranya. Es van aixecar tres nens més de la classe i venien
cap a mi. Pensava que venien a pegar-me i em vaig aixecar... A més, la mestra
reia i no els deia res. La vaig mirar i li vaig dir:
-
Serà bruixa!, deixaràs que em peguin?
-
No Llorenç no, no et volen pegar. Escolta’ls.
El més lleig de tots, el ganàpia del
Robert, també va agafar el dibuix... vaig pensar “un altre!” , no si...
-
Escolta Llorenç. No ens en burlem. Dibuixes molt i molt bé, i
et necessitem per fer el nostre
projecte.
Aquelles paraules em van agradar...,
no sé si les havia sentides mai, “...et
necessitem...”. Vaig seure a escoltar, tot pensant que si es passaven el
més mínim plantofada cap aquí i plantofada cap allà. Llavors va venir també la
Rita a dir la seva, una noia més aviat tímida que era molt llesta (bé, això
deia ella, perquè de fet ni se sabia els noms dels personatges de Bola de drac
Z..., imperdonable!). Com no, també es va mirar el dibuix...
-
Mira Llorenç, estem buscant informació per resoldre totes
aquelles preguntes del primer dia, te’n recordes?
-
Sí..., si no les haguéssiu fet no hauria de buscar respostes.
Sou uns rucs.
-
Potser sí, Llorenç, tens raó. Però una vegada ens hem fet
aquestes preguntes, tenim curiositat per saber que passa amb tot allò dels
plàtans. Sobretot amb la llavor del plàtan.
-
I que puc fer jo? Jo no sé res.
-
Ningú no ho sabem, nosaltres tampoc.
-
I doncs?
-
Però hem pensat en investigar-ho molt per buscar respostes i
explicar-les a tota l’escola perquè no es facin les mateixes preguntes.
-
Les del plàtan?
-
Sí, les del plàtan.
Llavors va tornar a parlar la mestra,
la Gina..., ja era hora. Aquells beneïts només feien rodolar el meu dibuix i no
acabaven d’explicar-me el que em volien dir, ja m’estava posant nerviós. Em va
agafar el dibuix, un altre cop, però li vaig treure de les mans.
-
Ja està bé amb el dibuix..., doneu-me’l, és meu!
-
Espera Llorenç - va dir la mestra - . Sense tu no ho podem
fer. Per poder explicar la nostra investigació als petits de l’escola haurem
d’ensenyar dibuixos de totes les coses que hem trobat als llibres, a
l’ordinador, als començos, a casa nostra...
-
Voleu que dibuixi plàtans?
-
Només tu pots fer-ho tan bé que s’entengui el que volem explicar.
Ja et dic, si tu no ens ajudes, no ho podrem fer..., pensa-t’ho.
Vaig agafar el meu dibuix i vaig
seguir pintant els pantalons del pare. Per pensar allò que m’havien dit,
necessitava pintar..., ah!, i cantar.
Aquelles paraules se’m repetien al cap: “...sense tu no ho podem fer...”. M’agradaven. Potser no estava tan
malament pintar plàtans..., és a dir, no ens els podrem menjar però... Potser
sí que els pintaré.
Dit i fet, em vaig passar molts dies
amb els meus companys buscant plàtans a tot arreu. Al principi era una mica
ridícul, però això d’estar amb ells, de fer alguna cosa diferent, em va agradar
molt. Sí, m’agradava. Vaig pintar molts
plàtans i alguns dibuixos més complicats dels llibres. Els meus companys deien
que estaven aprenent molt de les coses que hi havia dins dels plàtans... Bé, no
els vaig voler dir res perquè semblaven contents, no els volia fer enfadar,
però tothom sap que dins del plàtan només hi ha doncs..., això, plàtan!
Ara s’acaba el curs. Hem fet molta
feina i està exposada per tota l’escola com si fos un trofeu. Dibuixos,
esquemes, murals, etc, tot de plàtans dibuixats i explicacions per tot arreu. I
és curiós, potser la mestra volia que jo aprengués alguna cosa d’aquesta fruita
però, realment, el que va passar va ser
que la vaig avorrir, mai més en menjaré!
Però hi ha una cosa que sí ha
canviat, tot i que penso que ella, la mestra, no se n’ha adonat. Ara fem més coses junts els
meus companys i jo. Ja no necessito dibuixar la família tant sovint per
tenir-la davant, ni cantar tan fort per sentir-me la veu. M’agrada estar amb
els companys, els dibuixo també amb ells i escolto les coses que diuen.
Llàstima que la Gina no se n’hagi adonat de tot això. Sabeu què, em sembla que
li escriuré una carta que digui:
-
Gina, en el futur, si vols
que els teus alumnes aprenguin a fer coses junts, estudieu els plàtans.
Llorenç
Jordi Bermúdez Martos
23 d’abril de 2012
Encantador!
ResponEliminaGràcies , sempre és un repte posar-se en la pell dels nens.
ResponElimina