Sense tu...

Sense tu

Em dic Llorenç i sóc un alumne de tercer curs d’una escola de Sant Feliu de Codines, un petit poble situat al costat de Barcelona, molt a prop de les muntanyes.   Aquest curs que ja s’acaba ha estat molt especial per mi. He hagut de treballar molt però també m’ho he passat molt bé.  Tinc una mestra que es diu Gina, i ja el primer dia ens va dir que hauríem de fer un projecte d’investigació molt interessant però molt difícil. També ens va dir que si no ens hi esforçàvem tots, no podríem acabar-ho. Recordo que em vaig posar molt nerviós. Jo no sabia molt de mates, tampoc podia llegir molt bé perquè se m’ajuntaven les lletres, i vaig pensar que potser no podria ajudar en aquesta tasca tan difícil. Ah!..., i a sobre, el tema que van escollir per investigar era d’allò més estrany:

“...On té la llavor el plàtan?...”

Quan tenia cinc anys, els meus pares em van portar a un metge perquè deien que no els escoltava... Bé, la veritat és que no m’interessava gaire el que deien i potser per això s’enfadaven.  El cas és que aquells doctors li van dir als meus pares que jo era un nen molt especial, i que havien  estat molt de sort de tenir-me. (Això ja ho sabia jo, només m’ho havien de preguntar).  Tot i així, els meus pares no van parar d’atabalar-me , sempre fent preguntes absurdes: quina lletra és aquesta, de quin color és això, repeteix aquestes paraules, fem aquest puzle..., que pesats!  Per què em preguntaven coses que ells ja sabien? 

Jo només volia  observar les coses que són importants: el color dels cabells de la mare, com es mouen les fulles quan fa vent,  ordenar les coses perquè no es perdi res, repetir sorolls per escoltar com sona diferent cada vegada que ho fas..., trencar paperets en trossos molt petits, cantar la cançó que més m’agrada en veu alta...,es a dir, les coses més importants. Ah!, i dibuixar, dibuixar les coses que m’agraden perquè no se m’oblidin. Sabeu?, tinc una carpeta amb cent dibuixos tots iguals. És el meu tresor.

El primer dia que vam començar el projecte del plàtan va ser una mica estrany. Els meus companys van començar a fer-se tot de preguntes de plàtans, de plataners, de gent que menja plàtans, que si la pell és groga, que si els micos en mengen, etc. Jo estava amb els meus dibuixos a la meva taula sense parar gaire atenció, però es veia que tots estaven molt contents de parlar de plàtans... pobrets, realment, de vegades les coses que fem a l’escola són ben ridícules.  En aquell moment, la mestra es va acostar i em va agafar el dibuix que estava fent de la meva família. Es va fer un gran silenci, i vaig aixecar el cap. Era molt alta, i quan la mirava des de la taula em feia mal el clatell. Per això  em posava dret per mirar-la, però ella sempre deia el mateix:

-          Llorenç, cul a la cadira,  si no et quedaràs dret!

Dons bé, que me la tregui si vol!, però jo no penso agafar mal de clatell perquè ella sigui tan alta..., home!

El cas és que es va mirar el meu dibuix, en silenci. Jo vaig preguntar:

-          Què passa?

-          Doncs res..., estic mirant aquest dibuix tan bonic.

-          Ah!

-          Per què sempre dibuixes la teva família.

-          M’agrada.

-          No t’interessa el que estem fent.

-          No m’agraden els plàtans.

-          Però no vols ajudar.

-          Jo no ser fer res..., i menys de plàtans.

Però la mestra seguia mirant el dibuix...., potser no veia bé?  Pobreta!  Finalment em va dir:

-          Escolta Llorenç. Els teus companys i jo tenim un problema molt greu, i crec que sense tu no podrem resoldre la gran pregunta d’aquest projecte. Voldries ajudar-nos?

-          Qui ... jo?  No!

-          No?

-          No...No,no.  No!

-          Però per què?

-          Jo no sé res de plàtans, ja li he dit, no sigui pesada!

Un company de la classe, potser el més pesat de tots, el Cristian, es va acostar i em va agafar també el dibuix per mirar-se’l.  També li donava voltes al paper i se’l mirava del dret i del revés...

-          Què mires?

-          És preciós Llorenç, ets un gran artista.

-          No te’n burlis que et clavo una plantofada eh!

En aquells moments me l’hagués menjat. Per què havia de burlar-se? Ell ho feia tot molt bé. Jo mai sabia les coses... Però de sobte, va passar una cosa estranya.  Es van aixecar tres nens més de la classe i venien cap a mi. Pensava que venien a pegar-me i em vaig aixecar... A més, la mestra reia i no els deia res. La vaig mirar i li vaig dir:

-          Serà bruixa!, deixaràs que em peguin?

-          No Llorenç no, no et volen pegar. Escolta’ls.

El més lleig de tots, el ganàpia del Robert, també va agafar el dibuix... vaig pensar “un  altre!” , no si...

-          Escolta Llorenç. No ens en burlem. Dibuixes molt i molt bé, i et  necessitem per fer el nostre projecte.

Aquelles paraules em van agradar..., no sé si les havia sentides mai, “...et necessitem...”. Vaig seure a escoltar, tot pensant que si es passaven el més mínim plantofada cap aquí i plantofada cap allà. Llavors va venir també la Rita a dir la seva, una noia més aviat tímida que era molt llesta (bé, això deia ella, perquè de fet ni se sabia els noms dels personatges de Bola de drac Z..., imperdonable!). Com no, també es va mirar el dibuix...

-          Mira Llorenç, estem buscant informació per resoldre totes aquelles preguntes del primer dia, te’n recordes?

-          Sí..., si no les haguéssiu fet no hauria de buscar respostes. Sou uns rucs.

-          Potser sí, Llorenç, tens raó. Però una vegada ens hem fet aquestes preguntes, tenim curiositat per saber que passa amb tot allò dels plàtans. Sobretot amb la llavor del plàtan.

-          I que puc fer jo? Jo no sé res.

-          Ningú no ho sabem, nosaltres tampoc.

-          I doncs?

-          Però hem pensat en investigar-ho molt per buscar respostes i explicar-les a tota l’escola perquè no es facin les mateixes preguntes.

-          Les del plàtan?

-          Sí, les del plàtan.

Llavors va tornar a parlar la mestra, la Gina..., ja era hora. Aquells beneïts només feien rodolar el meu dibuix i no acabaven d’explicar-me el que em volien dir, ja m’estava posant nerviós. Em va agafar el dibuix, un altre cop, però li vaig treure de les mans.

-          Ja està bé amb el dibuix..., doneu-me’l, és meu!

-          Espera Llorenç - va dir la mestra - . Sense tu no ho podem fer. Per poder explicar la nostra investigació als petits de l’escola haurem d’ensenyar dibuixos de totes les coses que hem trobat als llibres, a l’ordinador, als començos, a casa nostra...

-          Voleu que dibuixi plàtans?

-          Només tu pots fer-ho tan bé que s’entengui el que volem explicar. Ja et dic, si tu no ens ajudes, no ho podrem fer..., pensa-t’ho.

Vaig agafar el meu dibuix i vaig seguir pintant els pantalons del pare. Per pensar allò que m’havien dit, necessitava pintar..., ah!, i cantar.   Aquelles paraules se’m repetien al cap: “...sense tu no ho podem fer...”. M’agradaven. Potser no estava tan malament pintar plàtans..., és a dir, no ens els podrem menjar però... Potser sí que els pintaré.

Dit i fet, em vaig passar molts dies amb els meus companys buscant plàtans a tot arreu. Al principi era una mica ridícul, però això d’estar amb ells, de fer alguna cosa diferent, em va agradar molt. Sí, m’agradava.   Vaig pintar molts plàtans i alguns dibuixos més complicats dels llibres. Els meus companys deien que estaven aprenent molt de les coses que hi havia dins dels plàtans... Bé, no els vaig voler dir res perquè semblaven contents, no els volia fer enfadar, però tothom sap que dins del plàtan només hi ha doncs..., això, plàtan!

Ara s’acaba el curs. Hem fet molta feina i està exposada per tota l’escola com si fos un trofeu. Dibuixos, esquemes, murals, etc, tot de plàtans dibuixats i explicacions per tot arreu. I és curiós, potser la mestra volia que jo aprengués alguna cosa d’aquesta fruita  però, realment, el que va passar va ser que la vaig avorrir, mai més en menjaré! 

Però hi ha una cosa que sí ha canviat, tot i que penso que ella, la mestra,  no se n’ha adonat. Ara fem més coses junts els meus companys i jo. Ja no necessito dibuixar la família tant sovint per tenir-la davant, ni cantar tan fort per sentir-me la veu. M’agrada estar amb els companys, els dibuixo també amb ells i escolto les coses que diuen. Llàstima que la Gina no se n’hagi adonat de tot això. Sabeu què, em sembla que li escriuré una carta  que digui:

-          Gina, en el futur, si vols que els teus alumnes aprenguin a fer coses junts, estudieu els plàtans.

Llorenç

 ...........................

Feliç Diada de Sant Jordi a tothom!

Jordi Bermúdez Martos

23 d’abril de 2012

Conte: "La aventura de la cueva"

Una vez dicen que dijeron que había…

Una vez dicen que dijeron que había, dos hermanas que se llamaban Nuria y Alba. A las dos les gustaba mucho vivir grandes aventuras y, de vez en cuando, se escapaban de casa para hacer de exploradoras en el bosque.

Un día, durante una excursión que la escuela organizó por los aledaños de su aldea, divisaron en el bosque una cueva misteriosa. Se acercaron para ver que había, pero los profesores les riñeron y tuvieron que volver.

Por la noche, cuando se fueron a dormir, Núria le dijo a Alba que le gustaría escaparse un día para ver lo que había en la cueva.

A la mañana siguiente se despertaron un poco más temprano y decidieron ir a la puerta de la escuela . En la puerta había otros niños, y Alba y Núria les explicaron la cueva misteriosa que habían visto y todos sintieron muchas ganas de ir. Entonces, Alba dijo:

- A lo mejor si lo deseamos todos con muchas fuerzas podemos ver lo que había dentro de la cueva.

Cerraron todos los ojos pensando en la aventura de la cueva misteriosa, y de pronto oyeron un gruñido estremecedor….

Al abrir los ojos, por arte de magia estaban delante de la cueva. Todos se quedaron petrificados, entre asustados y desorientados. De pronto, el gruñido volvió a sonar, y Núria señaló la puerta de la cueva:

Era un oso pequeñito que gritaba porque se había clavado una astilla en una pezuña y…., se quejaba!

- Que dolor, como me duele!

Todos los niños decidieron acercarse, y Alba, la más valiente, se acercó y de un tirón le quitó la astilla al osito.

El osito saltaba de alegría y no paraba de dar abrazos a Núria, Alba y a todos los niños. Todos estaban muy contentos en la puerta de la cueva cuando de pronto

-GRRRRRRRRRR …

Un rugido estremecedor mucho más grave sonó de dentro de la cueva, y salió un oso gigantesco haciendo aspavientos con las garras:

- Qué le estáis haciendo a mi hijito…humanos malvados, os voy a comer a todos!

Los niños se morían de miedo, Alba lloraba, Nuria gritaba, Carlitos se escondía…

Pero el osito pequeño le dijo a su padre lo que había sucedido, que eran sus amigos.

Papa oso, en agradecimiento, les invitó a entrar en la cueva y les dejó pasear por dentro, i finalmente vivieron una gran aventura por aquel laberinto de cuervas. Cuando salieron de la cueva ya era casi de noche y Alba dijo que tenía mucha hambre. Entonces, Papa oso les trajo unos tarros de miel enormes y todos los niños comieron hasta hartarse…tanto, que quedaron dormidos sobre la hierba.

Sonó el despertador, y entonces Alba despertó y se dio cuenta que todo había sido un sueño. Despertó a Núria y ella dijo que también había soñado lo mismo.

Emocionadas por la aventura que habían vivido en sueños, llegaron a la escuela y …sorpresa, todos los niños habían soñado lo mismo. Fue entonces cunado Núria le dijo a Alba:

- Alba, que es eso que tienes en la mejilla….Es miel!!!!!!

Esto es verdad y no miento

Como me lo contaron, así lo cuento

Si no fue por un camino, fue por otro

Y si este cuento te gustó, mañana te cuento otro.

Jordi Bermúdez

(dedicat a l'Anna i la Laura, incansables escoltadores de contes)

Conte : "Un joc terrorífic"

Un joc terrorífic

Quan era petit, no existien els telèfons mòbils ni els ordinadors. És més, en alguns barris la majoria de les cases no tenien telèfons. Era molt comú que els veïns deixessin els seus aparells i fins i tot que rebessin les trucades a casa dels seus veïns propers.

Aquests telèfons eren grans, de color negre. Tenien un disc giratori al davant on estaven tots els nombres del zero al nou. Per fer una trucada calia col·locar el dit en el nombre corresponent i fer girar el disc fins al topar, nombre per nombre.

Les trucades equivocades eren freqüents. Tampoc quedaven registrades les trucades i el contestador automàtic no s'havia inventat. Eren uns altres temps…

Això va passar en aquests temps.

La Núria i l’Alba eren amigues, quasi com germanes, i els agradava molt jugar juntes. Es disfressaven, un dia es convertien en cuineres, un altre en mestres i un altre en infermeres. La veritat és que les dues noies s'entretenien sense molestar i sense barallar-se durant hores.

Per aquesta raó, un dia els seus pares van decidir anar plegats al teatre i deixar a les dues nenes jugant a casa dels Feliu, pares de la Núria.

A casa dels Feliu, les nenes se sentien segures: coneixien tots els veïns, sabien comportar-se i mai van tenir problemes, així que estaven ansioses per viure una nova experiència quedant-se soles per dues o tres hores.

Les noies estaven contentes i en certa manera es van sentir grans.

Van deixar les nines i van començar amb el tema maquillatge utilitzant les pintures i les ombres d’ulls que van trobar. Després es van llimar les ungles i es van aplicar diferents tons d'esmalt.

Mentre estaven tan dedicades jugant a la manicura, l’Alba va veure la Guia Telefònica i va començar a llambregar-la buscant cognoms que li causessin gràcia. Així van descobrir cognoms com a Gall, Gros, Esparver, Castillo, Rojo, etc. I no paraven de riure imaginant acudits graciosos.

La Núria era la que més gaudia. De sobte va dir:

- Truquem a veure què responen?

I es van col·locar totes dues al telèfon amb un somriure còmplice...

Van començar a apuntar els noms i els nombres dels destinataris de les seves bromes, i finalment l’Alba va fer-se enrere:

- La meva mare em castigarà!

La Núria, sense donar-li temps ni per respirar:

- La Mamà no s’ assabentarà tret que algú li digui - i va agregar - Espero que tanquis aquesta enorme bocassa... promet amb la mà al cor que no li explicaràs- va dir solemne.

- Ai, -va dir l’Alba – deixa’m tranquil·la que no diré res.
No! Va -dir la Núria- ho has de prometre!
Està bé. Ho prometo – va contestar l’Alba en un murmuri.

Una vegada aconseguit el solemne jurament de l’Alba, es van disposar a fer les trucades corresponents: al Senyor Gall li van preguntar per les seves gallines, al Senyor Gros li van oferir una dieta, al Senyor Esparver li van oferir una gàbia, al Senyor Castillo li van oferir mudar-se a un ranxo, a la Senyora Rojo li van preguntar què pensava fer aquest any que estava de moda el blau i així van continuar sense parar de riure, anotant els seus destinataris i els diferents insults que rebien de les seves víctimes innocents.

El joc va ser molt divertit, i fins i tot l’Alba, que en un principi no ho veia gaire clar, participava amb entusiasme suggerint noves bromes.

Aquest passatemps del telèfon havia resultat un èxit. Era la primera vegada que rebien insults de semblant magnitud i els feien mal les mandíbules de tant riure.

Mentre apuntaven una nova llista de víctimes i proposaven els missatges va sonar el telèfon.

Núria, la gran, va respondre pensant que eren els seus pares per controlar-les:

- Hola! Hola!- va dir calmada. De l'altre costat se sentia música clàssica.

- –Hola! Hola! Va tornar a repetir…

Però de l'altre costat només s'escoltaven els acords d'un violí llunyà.
Va tallar i van seguir preparant el seu joc.
Quan es disposaven a començar el seu “joc telefònic”, en aixecar el telèfon no van escoltar el característic to sinó una respiració forta i sonora l'auricular.

- Hola!- Va repetir la Núria i fent-li senyals a la seva amiga perquè guardés silenci.

Li va passar el telèfon a l’Alba perquè escoltés també l’estrany so. Però aquest es va tornar en una riallada fragorosa i desconeguda. Era la veu d'un home:

- Hola! - Va cridar la Núria.

De l'altre costat un llarg silenci i després una veu greu i espessa li va dir murmurant:

- Sé que esteu soles!

La Núria va penjar el telèfon tremolant de por i va comunicar el missatge a la seva amiga.

- Ens està mirant! - va balbotejar l’Alba.

L’alba va començar a plorar i la Núria la va abraçar per calmar-la, tot i que ella també estava molt espantada.

- Apagarem el llum! – va dir l’Alba .

I amb la velocitat d’un tro van apagar tots els llums de la casa fins quedar-se a les fosques. Després, van treure el cap per la finestra per escodrinyar els departaments veïns , intentant no plorar per tal de no fer soroll.
De sobte van escoltar el so de l'ascensor que arrencava. Van córrer a posar l'oïda contra la porta i van posar el baldó, contenint la respiració...

- La butaca! - va murmurar la Núria.

Entre ambdues van empènyer la pesada butaca contra la porta, però enmig de la foscor, els nervis i el plor que ja no podien amagar, van tirar per terra tot un seguit de gerros, lamparetes, quadres i altres objectes del menjador. Les fustes de la porta van cruixir amb el cop de la butaca, i de fons s’anava sentint el so de l’aigua continguda en un gerro de flors que va caure sobre la catifa...Però van aconseguir córrer la butaca i se sentien fora de perill.

Les dues amigues es van asseure immòbils sobre la butaca en mig del silenci i de la foscor. La Canyella, la gata miolava, i com si sabés el que estava passant es va arraulir en els braços de la Núria, la seva propietària.
Van desitjar que els seus pares arribessin a rescatar-les i mai els minuts els van semblar tan llargs.
El telèfon negre era l'únic objecte que romania en el lloc de sempre i cap s'animava a tocar-lo. Però de cop, va tornar a sonar, enmig de la foscor, i l’Alba i la Núria van arrossegar-se per terra fins a la tauleta, el van agafar i van posar les dues orelles a l’auricular... Llavors, un fort soroll les va deixar mig estabornides a terra.

Poc a poc van anar recuperant l’alè, i la Núria va obrir els ulls la primera. Confosa, es va acostar poc a poc a la seva amiga Alba, i mirant al seu voltant sense entendre res.

L’Alba també va obrir els ulls, i mirant al seu voltant, van adonar-se amb horror que estaven dins una gàbia feta amb canyes, enmig d’un pilot de fustes, i rodejades d’un munt de persones amb torxes i cridant.

- A la foguera! Que cremin a les bruixes! – cridaven uns homes que estaven més a prop.

La Núria es va adonar de seguida que això li resultava familiar, i mirant una mica més enllà, va veure com s’acostava un senyor gros, barbut, amb una torxa encesa a les mans i amb cara de males intencions...

- Ai, Núria – digué l’Alba – Sembla que ens rostiran com un conill!

- No et preocupis Alba, no sé què ha passat, ni on som. Però hem de sortir d’aquí com sigui.

Les fustes que hi havia sota la gàbia van començar a cremar, i la gent cada vegada cridava més.

La Núria, li va semblar que coneixia a algunes persones de la multitud..., sí, eren els seus pares que cridaven, amb una forca i una destral amenaçadores contra elles. Ella els va cridar, va demanar socors, però aviat va comprendre que no la sentien amb el soroll, ni la reconeixerien amb el fum, havien de fugir d’allà si no volien acabar cremades. Morta de por, l’Alba es va arraulir a terra resignant-se a morir cremada, mentre l’olor de socarrim ja embrutava un aire que no es podia respirar... Però:

- Ei!, què és això? – va dir l’Alba, agafant una clau antiga rovellada que va trobar a terra.

- Ostres Alba, em sembla que has trobat la clau d’aquesta presó! Deixa’m provar a veure si obre el pany.

- Sí, sí, s’ha obert, però si sortim d’aquí ens trinxaran aquests babaus que criden!

- No et preocupis Alba, que amb el fum podrem sortir d’aquí en un tres i no res.

I totes dues van començar a córrer pel bosc cames ajudeu-me, fins que van arribar a un petit riu i es van amagar sota uns troncs. Totes dues, esgotades per la fugida, es van quedar adormides, preguntant-se quin sentit tenia tot això que els estava passant.

Els primers rajos de llum van despertar l’Alba, que es va amagar sota un tros de roba. Poc a poc, va anar traient el cap, i va comprovar que estava al menjador de casa la Núria, amb la Núria al costat, totes dues dormint al sofà com si res. Sense esperar ni un segon, va despertar la Núria a crits:

- Núria, Núria, he tingut un somni espantós!

- Hola Alba...Però, què fem aquí?, on estem?...vull dir, on estàvem ahir que ens volien cremar?.

- Però..., tu també has somiat el mateix que jo, que ens cremaven i...

- Ostres, com pot ser això?. Bé, de fet és igual. He passat una por terrible!

De cop, començà a obrir-se la porta del menjador, i totes dues van estirar-se a terra per amagar-se sota la taula.

- Però què feu? – va dir la mare de la Núria

- Ah!...Hola mama, és que..., bé, ens hem espantat.

- No passa res, heu dormit bé? Jo he dormit fatal. Ahir vam veure una obra de teatre d’unes bruixes que cremaven una illa deserta i...bé, no us vull espantar. Voleu venir a esmorzar?

La Núria i l’Alba es miraven i no entenien res. És possible que somiessin amb l’obra de teatre que van veure els pares? De cop, l’Alba es va quedar quieta, blanca, tremolant...

- Què et passa Alba? Estàs Bé?

- Va treure la mà de la butxaca, i va mostrar a la Núria el que acabava de trobar... una antiga clau rovellada.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'acabat.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte s'ha fos.

De Tres en 3

De tres en 3 es tracta d'un projecte telemàtic cooperatiu pensat per treballar contes amb els alumnes de segon de cicle inicial, d'educació especial, d'aula d'acollida... ja que és una molt bona manera de treballar la llengua amb aquells que els hi costa més, que estan aprenent, nouvinguts... A més de treballar la llengua es treballa també l'educació artística Visual i Plàstica.

El fil conductor del projecte són tres personatges que ens introdueixen en el món de les paraules i les aventures: l'Eustaqui, la Klissa i la Mina.

Amb les indicacions que rebran d'aquests personatges, els centres que hi participen seguiran les instruccions d'aquestes tres personatges:

- Presentació dels grups -classe: el grup d'alumnes explicaran quants són, on es troba els seu centre, què els agrada... i enviaran una fotografia que representi al seu grup classe.

- Elaboració i aportació d'un conte: aquesta part la realitzaran en dues parts (l'inici o presentació de la història i el seu nus acompanyats cadascun d'una imatges).

- Finalització: pel que fa a aquesta part els alumnes hauran de fer el desenllaç d'un altre conte que hagin fet altres alumnes d'una altra escola.

Per acabar el procés, tot els nens i nenes podran llegir els contes acabats, tant el seu com el dels altres alumnes d'altres escoles.

Aquesta seria una primera part que es pot fer mitjançant aquest projecte, però també els escoles poden participar en el que s'anomena "El racó de l'Eustaqui". A partir d'aquest racó els nens poden intentar llegir en l'ordre que correspon els tres tipus de contes que s'ofereixen: faules,contes originals i tradicionals. Per exemple, dins del grup dels contes originals i un cop llegit l'inci del conte, els nenes i nenes trobaran tres nusos i ells han de buscar quin és el més correcte; el mateix haurien de fer amb els finals. Aquest exemple, ens el trobem en els tres tipus de contes que s'ofereixen en el racó de l'Eustaqui. Un cop acabat d'ordenar el conte, els nens podran realitzat unes activitats com per exemple: escoltar el conte, fer un trencaclosques, dibuixos per pintar...

Els objectius que es desenvolupen de la realització d'aquest projecte són:

- Potenciar el treball cooperatiu entre mestres i alumnes.

- Fomentar l'ús de les tecnologies de la comunicació.

- Aportar materials i recursos per a l'estudi i elaboració d'un conte.

- Impulsar la curiositat per a les creacions d'altres grups - classe.

Requisits:

- Disposar d'ordinadors amb connexió a Internet.

- D'un mateix centre educatiu poden participar diferents grups -classe.

- Es necessari que totes les fotografies i dibuixos siguin originals.

- Si es fan servir materials d'altres personals, s'ha d'indicar la procedència.

Formació: hi ha la posssibilitat d'organitzar una sessió de formació sobre les habilitats més bàsiques que necessita el professorat per participar en aquest projecte.

En definitiva, es tracta d'un projecte molt divertit i que fomenta molt el treball cooperatiu entre els grup -classe i la mestra. Us animo a que investigueu ja que pot ser una molt bona eina que podem utilitzar en un futur amb el nostre grup d'alumnes.

Entrada publicada per Cristina Sanchís al blog AEIblanquerna2010

ClicClicClic

A continuació us presentaré una pàgina web, anomenada ClicClicClic cuentos interactivos. És un projecte que es presenta amb llengua castellana, però que aviat serà traduït al català. L’encarregada de realitzar aquests contes interactius, amb ajuda del Pla Avançat del Ministeri d’Indústria ha estat l’Associació científica-cultural Omnis Cellula, entitat vinculada a la Universitat de Barcelona.

És un projecte força recent d’edició digital que posa a la disposició de tothom un conjunt de contes interactius i gratuïts. Es divideixen en dos grups: Iván y Navi, dos germans que busquen a la seva imaginació la solució a problemes que no sempre saben com afrontar: la burla, la por, l’avorriment, una infermetat..., però que mitjançant la seva fantasia poden resoldre amb eficàcia. Aquesta recopilació va dirigida a infants de 3 a 6 anys. El segon bloc de contes, El Mundo el Revés, dirigit a nens i nenes de 6 a 8 anys, recopila alguns contes populars tot i que els canvia, per exemple, La Caputxeta vermella perd la seva caputxa, La Bella dorment s’ha convertit en la Bella dormilona...

Gràcies a personatges divertits l’infant s’endinsa en el món de la història narrada en la qual ha d’intervenir per seguir i descobrir el final. A més, ofereixen un espai divertit i d’aprenentatge a la xarxa.

Com he dit anteriorment, l’infant ha d’intervenir, però no en el fet de passa les pàgines, sinó que ha de comprendre en cada situació què està succeint i com pot ajudar als protagonistes de la història. En alguns contes, l’infant haurà de cercar alguna cosa, superar proves, vèncer pors, reconstruir cases... d’aquesta manera podrà arribar al final de les històries.

A més, el projecte permet llegir el conte, així el nen pot anar practicant la seva lectura, o també hi ha la possibilitat de escoltar-lo ja que la rondallaire va narrant la història acord amb les imatges.

Una altra de les característiques que ofereix aquest recurs és la possibilitat d’escoltar la música, la banda sonora, especial per a cada ocasió.

Esmentar que tots els contes disposen del seu propi guia: un animaló que ajuda a l’infant a seguir el camí. A mida que es va narrant el conté, el guia suggereix quelcom o dóna alguna pista per poder interactuar adequadament.

Per últim, citar l’opció d’enviar un conta amb algun amic. És molt senzill: només s’ha de posar el nom i l’adreça de l’amic i un comentari si s’escau.

És una forma més d’acostar valors als més petits, però també de reunir a tota la família al voltant de possibilitats de les noves tecnologies.

Entrada publicada per Diana al blog AEIblanquerna2010