Aquell mateix any, vaig decidir dedicar-li a aquesta mestra una narració que reflectís el sentiment i la passió vers una professió que aviat seria la meva i, ara que ja sóc mestre, crec que tot pren sentit i és el moment de compartir-la .
Elogi del darrer dia
Jordi Bermúdez (23 d'Abril de 2010)
Ja fa estona que vaig voltejant entre els secrets del meus llençols. Avui és un dia especial, estrany. Arraulit sota el coixí, em venen records i imatges de moments passats, alguns tristos i d’altres emocionants. Estic molt content que hagi arribat aquest dia però, només el fet de pensar que demà no caldrà que hi vagi, em fa sentir una buidor indescriptible. Finalment no puc esperar i li trec protagonisme al rellotge, em llevo disposat a emprendre el moment tan esperat.
Escollir la camisa és tot un ritual. Ha de ser perfecta, que doni una imatge elegant però propera, ni massa formal ni massa desdibuixada. Cercant entre els racons del vell armari, he trobat un mocador que portava al coll el primer dia que vaig anar a treballar. Recordo que vaig anar a comprar-lo especialment per causar una bona impressió, i al Carles Girbau li va agradar tant que no parava de tocar-lo.
Quant de temps ha passat, quants grans moments, quantes il·lusions avocades, quantes llavors convertides en majestuoses plantes. Sempre he pensat que he aprofitat molt el temps però, a la meva feina, mai saps del cert si podries haver fet més, si vas esforçar-te prou. La collita que jo he conreat triga tant a donar fruits que de vegades manquen les forces per seguir endavant.
Avui vull anar caminant, tinc temps. Així podré pensar què els diré, què faré, com els sorprendré. A més, fa temps que no puc gaudir dels petits detalls que passen cada dia pel meu costat. Tantes presses, sempre lluitant per no arribar tard, per tenir més temps... Per sort, a partir de demà podré dedicar-me a observar la vida sense córrer, a fer totes aquelles coses que mai he tingut temps de fer, que sempre he guardat al calaix de sota.
Mentre m’acosto al carrer del centre, al costat del teatre municipal, ja puc veure l’antic edifici de la Casa Turull. Ja només falten dos carrers per arribar al lloc on he passat els darrers quaranta anys de la meva vida. Entre aquelles parets he buidat totes les meves il·lusions per construir les il·lusions dels altres. He rigut, he plorat, he patit i he gaudit d’una feina que m’ha omplert cadascun dels dies , que m’ha esgotat i desballestat mil vegades, però que per sobre de tot m’ha fet sentir viu i m’ha donat mil raons per seguir endavant.
Vaig recordant les cares i els noms de tots aquells que han passat per aquí. De vegades em pregunto si se’n recordaran de mi, si la meva petjada va ser prou fonda per guiar-los més enllà d’aquestes parets. Suposo que és un dubte que sempre et queda en aquesta professió, sobretot perquè ells sí que t’impregnen amb petits detalls que et fan créixer com a professional i com a persona.
A la porta està l’Agustí, amb el seu somriure transparent rebent a tothom. És curiós com és d’important la persona que t’acull cada dia, sense paraules, sense compromisos. Només un "bon dia" afectuós que et fa sentir bé. Com sempre, molts estan a la porta, restablint els lligams i preparant un dia també especial per a ells.
La primera que m’ha vist ha estat l’Anna. S’ha deixat de la mà i ha sortit corrents per abraçar-me. Neguitosa, m’ha mirat als ulls sense dir res i ha tornat a marxar amb un gran somriure. Sovint, les emocions ens fan dir tot allò que volem expressar sense ni una sola paraula. Després, tots els altres m’han vingut a saludar, conscients que avui era l’últim dia que ens veuríem entre aquelles parets vermelloses de l’escola.
El dia ha estat molt emotiu, entre regals, celebracions, homenatges, etc. Però jo he estat com en un núvol, sense poder sentir realment què estava passant. M’haguès agradat dir tantes coses..., però en tot el dia no he pogut fer res més que somriure, com segrestat pels meus sentiments. Ha estat al final del dia quan m’he adonat del més important. Després d’acomiadar-me de tots aquells menuts, entre llàgrimes i rialles, un senyor d’uns quaranta anys s’ha apropat i m’ha ofert una abraçada d’aquelles que t’arriben al fons de l’ànima. Confús, he buscat al seu rostre alguna senyal que em digués qui era aquell bon senyor i per què venia a acomiadar-me tan emocionat en el meu últim dia. Finalment he reconegut aquells ulls plorosos, no m’ho podia creure, era el Pere Casanovas, un alumne que havia tingut el primer any. Recordo que molts companys meus em deien que aquell nen no faria res de bo, però jo confiava en ell i li deia cada dia. Cada dia li repetia que ell era important i que si lluitava aconseguiria tot allò que es proposés.
Mai oblidaré les paraules que m’ha dit a cau d’orella, realment, són el sou que sempre he estat esperant:
- Gràcies mestre.
Jordi Bermúdez Martos
23 Abril 2010
Escollir la camisa és tot un ritual. Ha de ser perfecta, que doni una imatge elegant però propera, ni massa formal ni massa desdibuixada. Cercant entre els racons del vell armari, he trobat un mocador que portava al coll el primer dia que vaig anar a treballar. Recordo que vaig anar a comprar-lo especialment per causar una bona impressió, i al Carles Girbau li va agradar tant que no parava de tocar-lo.
Quant de temps ha passat, quants grans moments, quantes il·lusions avocades, quantes llavors convertides en majestuoses plantes. Sempre he pensat que he aprofitat molt el temps però, a la meva feina, mai saps del cert si podries haver fet més, si vas esforçar-te prou. La collita que jo he conreat triga tant a donar fruits que de vegades manquen les forces per seguir endavant.
Avui vull anar caminant, tinc temps. Així podré pensar què els diré, què faré, com els sorprendré. A més, fa temps que no puc gaudir dels petits detalls que passen cada dia pel meu costat. Tantes presses, sempre lluitant per no arribar tard, per tenir més temps... Per sort, a partir de demà podré dedicar-me a observar la vida sense córrer, a fer totes aquelles coses que mai he tingut temps de fer, que sempre he guardat al calaix de sota.
Mentre m’acosto al carrer del centre, al costat del teatre municipal, ja puc veure l’antic edifici de la Casa Turull. Ja només falten dos carrers per arribar al lloc on he passat els darrers quaranta anys de la meva vida. Entre aquelles parets he buidat totes les meves il·lusions per construir les il·lusions dels altres. He rigut, he plorat, he patit i he gaudit d’una feina que m’ha omplert cadascun dels dies , que m’ha esgotat i desballestat mil vegades, però que per sobre de tot m’ha fet sentir viu i m’ha donat mil raons per seguir endavant.
Vaig recordant les cares i els noms de tots aquells que han passat per aquí. De vegades em pregunto si se’n recordaran de mi, si la meva petjada va ser prou fonda per guiar-los més enllà d’aquestes parets. Suposo que és un dubte que sempre et queda en aquesta professió, sobretot perquè ells sí que t’impregnen amb petits detalls que et fan créixer com a professional i com a persona.
A la porta està l’Agustí, amb el seu somriure transparent rebent a tothom. És curiós com és d’important la persona que t’acull cada dia, sense paraules, sense compromisos. Només un "bon dia" afectuós que et fa sentir bé. Com sempre, molts estan a la porta, restablint els lligams i preparant un dia també especial per a ells.
La primera que m’ha vist ha estat l’Anna. S’ha deixat de la mà i ha sortit corrents per abraçar-me. Neguitosa, m’ha mirat als ulls sense dir res i ha tornat a marxar amb un gran somriure. Sovint, les emocions ens fan dir tot allò que volem expressar sense ni una sola paraula. Després, tots els altres m’han vingut a saludar, conscients que avui era l’últim dia que ens veuríem entre aquelles parets vermelloses de l’escola.
El dia ha estat molt emotiu, entre regals, celebracions, homenatges, etc. Però jo he estat com en un núvol, sense poder sentir realment què estava passant. M’haguès agradat dir tantes coses..., però en tot el dia no he pogut fer res més que somriure, com segrestat pels meus sentiments. Ha estat al final del dia quan m’he adonat del més important. Després d’acomiadar-me de tots aquells menuts, entre llàgrimes i rialles, un senyor d’uns quaranta anys s’ha apropat i m’ha ofert una abraçada d’aquelles que t’arriben al fons de l’ànima. Confús, he buscat al seu rostre alguna senyal que em digués qui era aquell bon senyor i per què venia a acomiadar-me tan emocionat en el meu últim dia. Finalment he reconegut aquells ulls plorosos, no m’ho podia creure, era el Pere Casanovas, un alumne que havia tingut el primer any. Recordo que molts companys meus em deien que aquell nen no faria res de bo, però jo confiava en ell i li deia cada dia. Cada dia li repetia que ell era important i que si lluitava aconseguiria tot allò que es proposés.
Mai oblidaré les paraules que m’ha dit a cau d’orella, realment, són el sou que sempre he estat esperant:
- Gràcies mestre.
Jordi Bermúdez Martos
23 Abril 2010
Renoi, quin relat més fantàstic per un mestre. Gràcies Jordi per compartir-lo.
ResponElimina