El passat dilluns 12 de novembre, la Facultat d'Educació i Esport Blanquerna va organitzar una taula rodona pels estudiants de grau de magisteri on hi participaven quatre mestres incorporats a la tasca docent en els darrers dos anys. Els convidats a la taula rodona eren:
Maria Galí, mestra de 3r i 4t d'EP als Jessuites de Casp.
Daniel Klamburg, mestre de 5è d'EP a l'escola Ipsi i professor de seminari al grau de magisteri de Blanquerna.
Laura Mª Puerto, mestre interina, actualment a l'Escola Pia de Sabadell.
Jordi Bermúdez, mestre de 3r d'EP a l'escola Sadako de Barcelona.
La curta però trepidant vida de l'estudiant, sovint no et deixa veure més enllà de les parets de la facultat. Són els moments com el que es va generar en aquesta taula rodona els que fan que als estudiants els abordin els dubtes, els neguits, les inquietuds. Són aquells moments màgics que provoquen reflexió.
Personalment, per a mi va ser una experiència molt interessant. Si féssim un Wordle de les paraules clau que es van dir a la taula rodona i a la roda de preguntes dels estudiants, em quedo amb algunes que vull que m'acompanyin en la meva tasca diària a l'escola: actitud d'ajuda, actitud humil, formació, empatia, discurs positiu, proactivitat, treball en equip, "sentir-se" mestre, compartir, etc.
Aquí teniu la gravació de la taula rodona en la seva totalitat. Espero que us aporti idees interessants, que us provoqui, que estimuli la reflexió pedagògica entorn a aquesta feina tan estimulant i tan apassionant.
"PALABRAS AL VIENTO" es va emetre a DOCUMENTOS TV el disabte 15 de gener de 2011 a les 22:25 (La 2 de TVE)
Producció: Argonauta Producciones S.L. (España)
Duració 56'
"Palabras
al viento" és un documental sobre la dislèxia, un trastorn que afecta
a més del 4% de la població espanyola, causa de gran part del fracàs
escolar i d'alguns problemes en el desenvolupament laboral i personal.
A
Espanya, la dislèxia encara és una gran desconeguda i està
insuficientment tractada a les aules. La seva atenció des del sistema
de salut públic és gairebé inexistent. Els pares dels nens que pateixen
dislèxia han de recórrer, amb els seus propis mitjans, als tractaments
privats per intentar que la vida escolar dels seus fills no es torni
un malson.
La lectura i l'escriptura són l'eina bàsica en
l'ensenyament. I els dislèxics, per una alteració neurològica, són
incapaces d'associar correctament el so amb el grafisme de les lletres i
aprendre al ritme dels seus companys.
Científics, esportistes,
artistes i genis creatius que han marcat la nostra història van ser
dislèxics que, evidentment, van superar la seva incapacitat si és que
no van ser brillants gràcies a ella. Albert Einstein, Thomas Edison,
Picasso, Magic Johnson o John Lennon van haver de viure amb la
dislèxia.
La dislèxia no es guareix. Com expliquen diferents
especialistes en "Palabras al viento", es corregeix o es recondueix
mitjançant un altre sistema pedagògic que utilitzi els punts forts del
dislèxic, treballant amb tots els sentits, explicant-li les coses en
lloc de fer-les-hi llegir i ensenyant-li tècniques adequades a les seves
capacitats per afrontar el text escrit.
La Llei Orgànica
d'Educació reconeix que la dislèxia requereix una atenció educativa
específica i obre les portes al seu tractament a les aules. Però la
falta d'informació i de professors especialitzats dificulta la detecció
del problema.
"Palabras al viento" fa un recorregut per
diferents experiències que conviuen a Espanya: des de la comunitat
balear, on s'han aconseguit grans avenços i un reconeixement
legislatiu; passant pel Col·legi El Brot, a Barcelona, l'únic centre
d'Espanya especialitzat en dislèxics; o la situació a Madrid, on
l'escola i el sistema sanitari es passen mútuament la responsabilitat.
Nens
i nenes que sofreixen dislèxia narren, amb les seves famílies, les
dificultats que troben perquè el seu trastorn sigui comprès. També
adults que conviuen amb la seva dislèxia, com l'actor Gabino Diego o
l'escriptor Boris Izaguirre, expliquen com han aconseguit sortejar les
seves dificultats i tenir un desenvolupament professional ple en les
seves respectives disciplines.
En una societat com la nostra, on
llegir i escriure ja no només és un dret sinó un deure, la dislèxia
implica greus dificultats en el desenvolupament a tots els nivells dels
qui la pateixen.
Sovint necessitem de la metàfora per explicar o comprendre quelcom relacionat amb l'educació. Sempre que volem parlar de motivació, de resiliència, d'autoestima, i de tots aquells motors que faciliten l'èxit en els aprenentatges, busquem un discurs que ens ajudi a comprendre quin és el secret que fa que els nostres alumnes vulguin aprendre, s'esforçin i gaudeixin. Però sovint ens trobem que els arguments pedagògics que la nostra formació o la nostra experiència ens ha fet conrear, no sempre són útils. Quan parlem amb persones que no pertanyen a l'àmbit educatiu cal adequar el registre, cal fer-se entendre, i això no sempre és fàcil.
Rick Lavoie, un especialista en educació especial amb més de 30 anys d'experiència, va parlar de l'autoestima dels infants fent servir una metàfora molt interessant, el joc del poker. Personalment trobo que és una bona manera de fer que reflexionin tant els pares com els mestres, perquè el trasfons del missatge que dóna és la clau de l'èxit dels alumnes, tant a l'escola com a la vida.
Aquesta és la pregunta que hauríem d'anar revisant de tant en tant des de la docència. La trepidant activitat dels mestres i professors, sovint no deixa espai a la reflexió pedagògica, però crec que cal repensar quina és la finalitat de l'educació amb la mateixa freqüència que el món va avançant.
A més, les nostres reflexions sovint no coincideixen amb les d'altres docents, la qual cosa és, si més no, motivadora i enriquidora. També és important compartir aquestes reflexions. Llegir el punt de vista d'altres companys ajuda a pensar amb més claredat, ens ajuda a eixamplar la nostra visió i que aquesta no s'acabi a les quatre parets de l'aula.
En aquest sentit, avui recuperava la lectura d'un treball que vam dur a terme fa un parell d'anys un petit grup de mestres i estudiants. Es tractava de desgranar com els objectius del currículum vertebren els aspectes fonamentals que donen sentit a l'educació dels infants, que donen pistes de quina és aquesta finalitat última de l'educació.
El currículum de primària com a eix vertebrador d'una educació per a viure i conviure.
(2009)
Vivim
en un període de canvi a les escoles del nostre país. Aquest canvi el devem a
la nova normativa, al nou decret (142/2007) pel qual s'estableix l'ordenació
dels ensenyaments de l'educació primària. Ara bé, davant de qualsevol canvi,
cal preguntar-se el perquè es produeix. Tractant-se d'un tema tant
complex com és l'educació, no seria raonable trobar només una resposta, més
aviat, hauríem de tenir la capacitat d'establir diversos arguments que ens
guiïn en aquesta transformació sobre el què ensenyem a les escoles.
En primer
lloc, el trobem en la funció de l'escola i en el significat que donem al verb
educar. D'acord amb Tomé. A (2005:4)
“... Si por educar
entendemos fomentar en el alumnado la habilidad de vivir i convivir como
ciudadano, favorecer el desarrollo de unas capacidades que le permitan formar
parte de grupos sociales distintos, resolver de forma autónoma tares diversas,
etc., estamos ampliando nuestra perspectiva. Los aprendizajes académicos no son
suficientes para la consecución de estos fines ...”.
És a dir,
l’educació no pot restar limitada a les parets de l’escola. En aquest sentit,
l’educació no formal i informal que els nens reben en totes les seves accions quotidianes
esdevenen també bona part de la formació dels infants.
Una segona raó, la trobem exclusivament en l'àmbit polític, en aquest cas i
també com afirma Tomé. A (2005:4)
“... nos encontramos ante la
necesidad de establecer un currículo que esté en consonancia con las exigencias
europeas i sociales actuales...”
La realitat és que vivim a un país que no
camina sol pel món i el fet que formem part de la Unió Europea té
repercussions també en l'àmbit educatiu. Per tant, els canvis educatius han
d'anar o si més no intentar anar pel mateix camí que la resta de membres
Europeus.
El
currículum és aquell document que conté tot aquell conjunt d'objectius,
competències bàsiques, continguts, mètodes pedagògics i criteris d'avaluació
dels diferents ensenyaments.
En aquest sentit, doncs, s'entreveu que en el
rerefons del currículum hi trobarem la finalitat última de l'educació:
aconseguir que els nois i les noies adquireixin les eines necessàries per
entendre el món en què estan creixent i que els orientin en les seves accions;
posar les bases perquè esdevinguin persones capaces d’intervenir de manera activa
i critica en la societat actual, tenint en compte que és una societat diversa,
plural i en canvi continu; desenvolupar els coneixements, capacitats,
habilitats i actituds necessàries per esdevenir persones responsables,
autònomes i integrades socialment de manera activa i satisfactòria, amb una
capacitat d’aprendre permanent al llarg de la vida per poder adaptar-se a noves
situacions.
En
definitiva, l’educació ha de desenvolupar en els ciutadans les capacitats
bàsiques per viure i conviure en societat de manera efectiva: capacitat de
saber, de saber fer, de saber ser i de saber estar. D’aquesta manera, els
nostres alumnes han d’adquirir coneixements sobre el món, disposar d’eines per
comprendre'l, habitar-lo i millorar-lo.
Entendrem doncs, que l’educació a l’escola ha de procurar integrar determinades
virtuts i capacitats concretes en els seus alumnes: autonomia i iniciativa
personal, capacitat de resolució de problemes i capacitat de treballar en grup,
mantenint una actitud de respecte a la individualitat i a la diversitat.
Arcadi Oliveres (2008) afirmava a una xerrada a la UAB:
“... El món que us trobareu
és un món extraordinàriament desigual: desigualtat en els aliments, desigualtat
en l’accés a l’aigua, desigualtat en l’accés als diners...”
A
més, creiem necessari que els alumnes gaudeixin d’una educació sòlida en valors
i transversal a tot el procés d’ensenyament-aprenentatge, per tal que aprenguin
a ser solidaris, comprensius i a desenvolupar l’empatia, D’aquesta manera
acceptaran les diferències de la societat, la qual cosa els permetrà conviure i
integrar-se, en un clima de respecte i cooperació amb els altres. Pensem que
se’ls ha de donar les eines necessàries perquè puguin conviure amb els altres,
ja que segons Arcadi Oliveres (2008)
"...estem a les portes
d'una societat multiètnica i multicultural"
Per tant
creiem que és important que els nens adquireixin valors de responsabilitat i
diàleg davant la gran diversitat de cultures, llengües i religions que
conviuran en una mateixa regió.
Tenint
en compte que vivim en un món de canvi trepidant pel que fa a la ciència, la
tècnica i les noves tecnologies, els ciutadans del futur han de ser
competents en l’ús de les TIC com a eina per un tractament òptim de la
informació. En aquest camp, haurà de ser capaç de resoldre problemes reals,
prendre decisions i participar en entorns col·laboratius de comunitats
d’aprenentatge ( tant formals com informals), generant produccions responsables
i creatives. A més, saber fer un ús eficaç de les TIC permetrà
comunicar-se amb diferents tipus de llenguatges, implícits en els nous camps
d’estudi que fan servir les noves tecnologies. D'aquesta manera, G. Heras i Q.
Làzaro (2001) ens diuen:
"...L'escola ha de
facilitar que el nen s'expressi, es comuniqui, comprengui i conegui diferents
maneres d'entendre l'escola..."
Però també ens hem de plantejar per a quin perfil de societat volem educar els
alumnes, partint dels objectius del Decret de la Generalitat.
Per a les generacions anteriors la natura era una font primària de recursos que
s'havia d'explotar per sobreviure. Però al llarg dels anys, l'economia basada
en la productivitat i la societat de consum han esdevingut una degradació
progressiva del medi ambient. Per aquest motiu és molt necessari plantejar els
canvis adients per afrontar un futur més sostenible. En aquest sentit serà primordial
que el nen sigui conscient de l’impacte de l’acció de l’ésser humà en el
passat. Per tant, li haurem de transmetre el valor moral de tenir cura del medi
ambient i la importància de les petites accions que contribueixen a la seva
conservació, creant una consciència ecològica i responsable vers l’entorn.
És el primer pas per fomentar una societat crítica capaç de millorar i
aprendre dels seus errors. Així, podrem millorar les accions en el
present sense malmetre la natura i conrear un futur on conservem la nostra
identitat, l’origen de la nostra existència.
També s’han de formar persones capaces de gaudir de les experiències personals
i col·lectives, ja que d’aquesta manera s’assoleix la satisfacció, la qual
provoca plenitud i confiança en un mateix.
Així doncs, veiem que la finalitat última de l’educació és aconseguir una
societat amb ciutadans que hagin adquirit les competències necessàries per
viure i conviure de manera òptima. Per aconseguir aquesta fita, l’educació a
l’escola haurà d'emmarcar sempre els processos d’ensenyament-aprenentatge partint
d’un desenvolupament competencial del currículum, que girarà en tot
moment entorn als quatre eixos següents:
- Aprendre
a ser i actuar de manera autònoma.
- Aprendre
a pensar i comunicar.
- Aprendre
a descobrir i tenir iniciativa.
- Aprendre
a conviure i habitar el món
Després
de fer un profund anàlisi del currículum en la part que fa referència als
continguts de l'àrea del coneixement del medi social natural i cultural, hem
vist que tots aquests aspectes hi són treballats, però no podem obviar que
durant tot el procés educatiu s’infereix una finalitat última que no podem
perdre mai de vista, i aquesta és com va dir Arcadi Oliveres (2008):
“... Si alguna finalitat heu
de tenir per sobre de totes les altres, és ensenyar als nens i nenes a ser feliços...”
De fet, en aquest senzill concepte poden resumir-se tots els
anteriors; una persona feliç és una persona plena, capaç de gaudir d’una manera
sana i responsable de la seva vida en societat, actuant amb empatia vers els
altres i ajudant a fer un món millor.
Article el.laborat per:
Víctor Pons, Clara Tordesillas, Eva Dalmases, Marina Oliver, Blanca Jorba i Jordi Bermúdez.(2009)
Una de les
qüestions que preocupa a l'hora d'organitzar un nou curs escolar és l'organització
de les sortides.
En ocasions,
els impediments econòmics, organitzatius i de disponibilitat que ens trobem,
ens obliga a reflexionar sobre el valor pedagògic d'aquestes activitats fora de
les parets del centre. Personalment, quan els dubtes m'envaeixen,
necessito rellegir aquells autors que un dia em van impregnar amb les
seves paraules, cal no oblidar quin és l'objectiu que ens ha dut a ser
mestres...
Ahir
recordava un article molt interessant que Pilar Benejam va publicar fa uns
anys, "Els objectius de les sortides" . M'ha vingut a la
memòria una de les frases que hi conté:
" ...El
tractament que molts centres escolars donen a les sortides escolars, ens mostra
com entenen el coneixement del medi i la seva concepció del procés d'ensenyament-aprenentatge..."
(BENEJAM, P. (1996), "Els
objectius de les sortides". A: Perspectiva
Escolar, núm. 204, pàg. 2-8)
De fet, el tractament que li donem a les sortides en aquest plantejament
inicial del curs, ha de ser coherent amb el nostre criteri pedagògic i amb
l'enfocament educatiu que volem aplicar a la nostra programació de curs. En
aquest sentit, crec que val la pena citar els dos objectius que Pilar Benejam
assenyala com a més significatius:
Per una banda,
les sortides escolars són un moment idoni per la socialització dels
infants. Faciliten la convivència de l'alumnat i el professorat, tot
construint una idea de grup. A més, els espais educatius que es creen al
llarg de les sortides són propicis per fomentar una actitud de
col.laboració i de participació: excursions, jocs, debats, etc.
L'aprenentatge
per descobriment directe es dóna de manera espontània quan posem els
infants en contacte amb experiències adequades i riques. És llavors quan
pren sentit treballar l'entorn de manera progressiva, d'allò concret a
allò general.
Tot i així, no podem caure en els antics paranys que el sistema educatiu d'aquest país va conrear ara fa uns anys amb la LOGSE. Partim del principi pedagògic d'una escola constructivista en què els nens construeixen el seu propi coneixement a partir de les seves inquietuds, per descobriment, incentivats i estimulats per l'interès de respondre aquells dubtes inicials i els que es van generant al llarg del procés d'aprenentatge. Però no podem menystenir la figura del mestre, que haurà d'estar sempre molt atent per acompanyar els alumnes en aquest viatge, tot guiant llur mirada vers un coneixement que, poc a poc, s'acosti al coneixement científic.
Alguns autors com Joan Santacana (1998) i Pilar Benejam (1996), defensen aquesta reivindicació de la figura del mestre en un entorn escolar d'aprenentatge per descobriment en funció dels següents aspectes:
1.- De
l’observació directa dels nens s’obté una informació a través dels sentits
limitada als mateixos. Hi ha altres informacions vinculades als llenguatges
humans, que si no els hi diu un mestre, l’alumne no ho pot aprendre ell sol. Per tant, hi ha part dels coneixements de la realitat que l’alumne pot
aprendre per ell sol, però d’altres que no ho pot fer sol. No sempre
l’aprenentatge per descobriment ens portarà tots els coneixements; en ocasions
fa falta mediació.
2.- L’alumne, quan mira, es
fixa en allò que li és familiar. Si volem que aprenguin coses noves, els hem
d’orientar la mirada , perquè fixin l’atenció en coses noves que cal aprendre.
Aquesta feina de guiatge l’ha de fer el mestre.
3.- L’aprenentatge per
descobriment no ens porta a algunes informacions importants només amb els
sentits. A través dels sentits, l’alumne accedeix a l’estat del “riu”. Però,
per exemple, el per què aquell riu està com està, no es percep pels sentits.
Només s’arriba a les causes fent preguntes als nens: novament, cal el guiatge
del mestre.
4.-Fa uns anys, es considerava el medi psicològic igual al medi físic ( el
que coneixem és el que podem percebre al medi físic immediat). Abans
el medi que coneixien les persones era allà on vivien. Avui dia, les noves
tecnologies han provocat una revolució pel que fa a l'accés a la informació, les informacions d’altres llocs i el medi van més enllà. Avui dia, amb la
premsa, TV i Internet, s’han trencat les barreres de l’espai i del temps.. El
concepte de medi s’ha eixamplat a escala planetària.
Per tant,
personalment crec que té sentit incorporar les sortides escolars a
la vida escolar dels alumnes, amb un criteri pedagògic que permeti els alumnes
relacionar allò que aprenen amb la realitat de l'entorn. Té sentit pensar en
sortides escolars que permetin als alumnes partir de l’entorn més proper i anar
expandint, però sense descuidar que des de ben principi, els infants més petits
han de poder accedir a informacions que van més enllà de l’espai i del temps
propers. En definitiva, un bon tractament de les sortides escolars per part
dels centres i per part dels mestres, posa el coneixement del medi al servei
del desenvolupament dels nostres alumnes i, per tant, al servei del
desenvolupament de la societat.
En aquest
sentit, cal tractar els temes d’una manera que no sigui merament
descriptiva, ho podem relacionar amb problemàtiques . Les sortides han de
tenir l’objectiu d’analitzar les causes d’un problema socialment rellevant i de
proposar-ne millores per solucionar-lo des d’un model crític.
Es pretén per tant la formació d’un
pensament reflexiu, crític i creatiu dels alumnes, perquè adquireixin un
compromís per l’acció personal i col.lectiva davant d’aquests problemes.
Microsoft va anunciar ja fa temps que deixaria d'oferir suport al Windows 2000 i al vista, però, donat que el sistema operatiu Windows XP SP2 és el més utilitzat arreu del món, mantindria la vida del suport tècnic fins l'abril del 2014 (en contra de la política habitual que retira aquest servei passat un any de l'aparició de la nova versió de software). (vegeu Windows 7 News )
Però en aquest món competitiu del monopoli del software, els compromisos s'assemblen cada vegada més a les promeses electorals. Ja fa molts dies que quan volem reinstal.lar el nostre "estimat" sistema XP SP2, el qual, en el seu dia, vam pagar a preu d'or perquè ja venia implementat amb l'ordinador, ens trobem tot tipus de problemes. I això passa perquè, com no podia ser d'una altra manera, Microsoft persevera amb la seva política de posar impediments i dificultats per conservar els paquets desoftwareantics per obligar-nos a adquirir-ne de nous. Un dels problemes que m'he trobat és el mal funcionament del sistema de descàrrega i instal.lació d'actualitzacions, Update Agent, que ens permet actualitzar la versió inicial de Microsoft Windows XP que ens van vendre en un DVD (o ja instal.lat a l'ordinador) . En molts equips que duien incorporat aquest sistema operatiu, després de reinstal.lar-lo, ara ens passa que en executar l'opció Update del Panell de control per actualitzar-lo ens surt una finestra d'error com aquesta:
i..., creieu-me, ja hem begut oli. Perquè si no aconseguim actualitzar aquest sistema operatiu de l'any 2002, no funcionaran moltes de les aplicacions que avui dia són imprescindibles, entre d'altres, algunes de les opcions dels navegadors.
Bé, de moment, aquest problema té solució. Es tracta d'instal.lar manualment l'aplicació que executa l'aplicació Update Agent de la següent manera:
Descarrega i reinstal.la Windows Update Agent aquí.
Instal.lem l'arxiu descarregat i..., ja està, ja podem executar Update des del panell de control per actualitzar el nostre software.
En ocasions, és possible que l'ordinador et retorni un missatge que t'informa que aquesta aplicació ja està instal.lada. Si és així, cal fer dues coses:
Primer fem clic amb el botó dret sobre l'arxiu que hem descarregat i li "canviem el nom". El nom original és massa llarg, així que li posarem, per exemple, UpdateKO.
A continuació movem aquest arxiu a l'arrel del disc C, ens serà més fàcil de trobar després.
Anem a Inici / Executar i teclegem "cmd", amb la qual cosa entrarem a C:/Documents and Settings/Usuari>.
A continuació, a aquesta finestra teclegem "cd\, amb la qual cosa accedim a l'arrel del disc dur C i en surt dabant del cursor el símbol "C:\>".
Finalment teclegem "UpdateKAO.exe /wuforce. El programa d'instal.lació s'iniciarà i completarà sense cap impediment. Ja podem actualitzar el nostre sistema operatiu.
Bé, potser Microsoft insistirà en posar-nos dificultats per mantenir el sistema XP SP2 (crec que el millor de tota la gamma) fins al 2014, però de moment, encara ens podem estalviar renovar-lo. Tot i així, per aquells que encara no ho heu provat, us convido a indagar les possibilitats que ens ofereix el software lliure. Són més barates (gratis), més democràtiques, i participen d'un enfocament social i econòmic més sostenible, una manera de pensar on compartir és un gaudi, i on l'accés al coneixement és gratuït , i no un privilegi dels que ho poden pagar. En aquest sentit, us convido a fer una ullada a alguns dels continguts d'aquest wiki . Corresponen a molt bona part dels recursos i documentació d'un curs de programari lliure aplicat a l'educació que vaig fer a Prisma al gener del 2012.
Pels docents d'avui dia, plantejar-nos quins han de ser els aprenentatges que preparin els alumnes per a la societat del segle XXI és tot un repte. Segons el currículum vigent, la finalitat educativa de l'escola és preparar els educands per a la contingència, formar persones competents que puguin desenvolupar-se autònomament i adaptar-se als canvis. També han de ser capaces de conviure en societat amb una visió crítica que permeti millorar el món.
Aquesta mirada oberta del currículum crea un entorn flexible que facilita la incorporació de noves metodologies i de nous continguts, sobretot tenint en compte la vertiginosa època de canvis que actualment aclapara la nostra societat.
Tot i que no sabem amb seguretat cap a on anirà el model social actual, hi ha una sèrie de tendències produint-se al
voltant nostre que ens donen pistes de com serà la societat digital del primer
quart del segle XXI:
Els costos unitaris de tots els elements que es
necessiten per a processar, emmagatzemar i transmetre informació, tendeixen a
l’anulació, en un procés accelerat del món de la tecnologia. Aviat, processar,
emmagatzemar o transmetre la informació no costarà res (Enrique Dans, 2009).
La utilització del codi digital ha introduït un canvi total en la manera de tractar la
informació. La convergència dels diferents codis de so, imatge, fotografia,
televisió, etc, en un sol codi numèric d' uns i zeros, produeix la convergència
dels aparells que treballen amb ells. Per tant, s’està produint una
convergència de diferents sectors (cinema, tv, radio, so, etc), donant lloc al
naixement del sector de la informació (Joan Majó, 1997).
Per tradició,
sectors com el de TV i telèfon donaven més atenció als serveis que als costos,
seguint uns principis de servei públic. Però la nova tendència és passar del
monopoli nacional a la competència, del servei públic al mercat: s’introdueix
el principi de funcionament de mercat, dels costos i de la competència en la
distribució de la informació. Aquest nou enfocament té dos aspectes a
considerar:
a.La mercantilització de la informació influeix en els
altres sectors per a crear un nou sector.
b.La digitalització de la informació facilita enormement el
canvi de la informació continguda: aporta una capacitat de crear realitat
enorme, y arran d’això ja no tindrem cap garantia que allò que estem veient
existeixi.
En el món de l’economia, l’abundància d’informació
provoca que la informació esdevingui un nou factor de producció que permet
substituir els altres. L’ús de la informació, es refereix a coneixements,
tecnologia, i permetrà, cada vegada més, fer les mateixes coses utilitzant
menys recursos.
Aquest fenomen que es produeix en el món de la producció
és present encara més en el món del consum. Cada vegada el nostre consum estarà
menys basat en els productes i més en els serveis. Però això no passarà només al món de la
informació: la societat industrial anirà obrint pas a una societat molt més
basada en els serveis,deixant de banda el sistemes de producció tradicionals.
En el món del treball, l’ambient de treball que tindrem
en el futur serà molt més inestable, molt més variable, molt més flexible. El
treball, el lloc de treball i l’aportació al treball dependran molt més del que
cadascú sàpiga fer, més que no pas d’inserir-se en una organització piramidal.
Per primera vegada, les societats occidentals tenen
consciència de l’existència de límits físics, i l'actual crisi n'és un bon indicador. La conseqüència és que són
impensables , per suïcides, nivells de creixement molt importants durant els
propers anys.
La combinació dels factors anteriors, fan pensar que la
revolució de la informació provocarà uns augments de productivitat importants
en tota l’economia: en el futur, la indústria incrementarà la productivitat, i
la dels serveis augmentarà extraordinàriament. Això fa pensar en dos escenaris:
a.Que predomini la prudència amb un baix creixement del
PIB, que juntament amb l’augment de productivitat elevaria molt l’atur (tot i que actualment ja estem a nivells espectaculars) .
b.L’intent de resoldre l’atur amb uns creixements
importants, la qual cosa, esdevé un suïcidi econòmic per un sistema en depressió que, pel que sembla, encara no ha tocat fons.
Aquest panorama genera tot tipus de reflexions a nivell econòmic, social i cultural, i per tant ens han de servir en la difícil tasca pendent de repensar una educació pel futur a les escoles. Algunes d'aquestes reflexions són:
1.- Si no es prenen mesures per redistribuir el
treball i la renda que genera, cada vegada hi haurà gent més rica per una banda
i aturats per l’altra. I el treball que va desapareixent és precisament el que
no requereix l’aportació de coneixements, el treball poc qualificat.
2.- La incorporació de coneixements és la font de
progrés d’una societat. L’acceleració del món de la informació respecte al
biològic, fa que les persones hagin de canviar els seus coneixements al llarg
de la vida laboral per no ser uns inadaptats. Per tant, l’ensenyament ha de
deixar de ser una cosa per a la primera etapa de la vida, i convertir-se en una
activitat permanent al llarg de tota la vida.
3.- L’educació inicial ha d’estar dissenyada per
formar unes persones perquè al llarg de la seva vida sàpiguen continuar
aprenent i anar canviant de coneixements. En aquest sentit, els currículums
haurien d’estar molt més centrats en actituds , en tècniques, en aprenentatge,
en informació, que no pas en informacions concretes. És més adequada doncs, una llarga etapa de
formació general abans de l’especialització (que implica més informació que
actituds)
4.- Les tecnologies de la informació permeten
canviar radicalment la manera d’aprendre. En aquest sentit, facilitar l’aprenentatge i la
transmissió d’habilitats per a la seva utilització és un element clau
d’integració en la societat.
5.- Les institucions educatives haurien de ser
pioneres d’aquest punt de vista i iniciar un canvi de paradigma. Si no ho fan, prepararen la gent per a viure en una societat que, quan hi
arribin, no existirà.
Ma-config.com és una pàgina molt útil a l'hora de conèixer el hardware per buscar drivers. Fa la mateixa funció que algunes aplicacions que s'instal.len al pc ( com per exemple Everest), però online, només utilitzant un plugin que s'ha d'instal.lar al navegador (tasca que està molt ben guiada). A més, suggereix actualitzacions de controladors i links de descàrregues.
http://www.ma-config.com
Em dic Llorenç i sóc un alumne de
tercer curs d’una escola de Sant Feliu de Codines, un petit poble situat al
costat de Barcelona, molt a prop de les muntanyes. Aquest curs que ja s’acaba ha estat molt
especial per mi. He hagut de treballar molt però també m’ho he passat molt
bé. Tinc una mestra que es diu Gina, i
ja el primer dia ens va dir que hauríem de fer un projecte d’investigació molt
interessant però molt difícil. També ens va dir que si no ens hi esforçàvem
tots, no podríem acabar-ho. Recordo que em vaig posar molt nerviós. Jo no sabia
molt de mates, tampoc podia llegir molt bé perquè se m’ajuntaven les lletres, i
vaig pensar que potser no podria ajudar en aquesta tasca tan difícil. Ah!..., i
a sobre, el tema que van escollir per investigar era d’allò més estrany:
“...On té la llavor el plàtan?...”
Quan tenia cinc anys, els meus pares
em van portar a un metge perquè deien que no els escoltava... Bé, la veritat és
que no m’interessava gaire el que deien i potser per això s’enfadaven. El cas és que aquells doctors li van dir als
meus pares que jo era un nen molt especial, i que havien estat molt de sort de tenir-me. (Això ja ho
sabia jo, només m’ho havien de preguntar).
Tot i així, els meus pares no van parar d’atabalar-me , sempre fent
preguntes absurdes: quina lletra és aquesta, de quin color és això, repeteix aquestes
paraules, fem aquest puzle..., que pesats! Per què em preguntaven coses que ells ja
sabien?
Jo només volia observar les coses que són importants: el
color dels cabells de la mare, com es mouen les fulles quan fa vent, ordenar les coses perquè no es perdi res,
repetir sorolls per escoltar com sona diferent cada vegada que ho fas...,
trencar paperets en trossos molt petits, cantar la cançó que més m’agrada en
veu alta...,es a dir, les coses més importants. Ah!, i dibuixar, dibuixar les coses
que m’agraden perquè no se m’oblidin. Sabeu?, tinc una carpeta amb cent
dibuixos tots iguals. És el meu tresor.
El primer dia que vam començar el
projecte del plàtan va ser una mica estrany. Els meus companys van començar a
fer-se tot de preguntes de plàtans, de plataners, de gent que menja plàtans,
que si la pell és groga, que si els micos en mengen, etc. Jo estava amb els
meus dibuixos a la meva taula sense parar gaire atenció, però es veia que tots
estaven molt contents de parlar de plàtans... pobrets, realment, de vegades les
coses que fem a l’escola són ben ridícules.
En aquell moment, la mestra es va acostar i em va agafar el dibuix que
estava fent de la meva família. Es va fer un gran silenci, i vaig aixecar el
cap. Era molt alta, i quan la mirava des de la taula em feia mal el clatell.
Per això em posava dret per mirar-la,
però ella sempre deia el mateix:
-Llorenç, cul a la cadira, si no et quedaràs dret!
Dons bé, que me la tregui si vol!,
però jo no penso agafar mal de clatell perquè ella sigui tan alta..., home!
El cas és que es va mirar el meu
dibuix, en silenci. Jo vaig preguntar:
-Què passa?
-Doncs res..., estic mirant aquest dibuix tan bonic.
-Ah!
-Per què sempre dibuixes la teva família.
-M’agrada.
-No t’interessa el que estem fent.
-No m’agraden els plàtans.
-Però no vols ajudar.
-Jo no ser fer res..., i menys de plàtans.
Però la mestra seguia mirant el
dibuix...., potser no veia bé?
Pobreta! Finalment em va dir:
-Escolta Llorenç. Els teus companys i jo tenim un problema
molt greu, i crec que sense tu no podrem resoldre la gran pregunta d’aquest
projecte. Voldries ajudar-nos?
-Qui ... jo? No!
-No?
-No...No,no. No!
-Però per què?
-Jo no sé res de plàtans, ja li he dit, no sigui pesada!
Un company de la classe, potser el
més pesat de tots, el Cristian, es va acostar i em va agafar també el dibuix
per mirar-se’l. També li donava voltes
al paper i se’l mirava del dret i del revés...
-Què mires?
-És preciós Llorenç, ets un gran artista.
-No te’n burlis que et clavo una plantofada eh!
En aquells moments me l’hagués
menjat. Per què havia de burlar-se? Ell ho feia tot molt bé. Jo mai sabia les
coses... Però de sobte, va passar una cosa estranya. Es van aixecar tres nens més de la classe i venien
cap a mi. Pensava que venien a pegar-me i em vaig aixecar... A més, la mestra
reia i no els deia res. La vaig mirar i li vaig dir:
-Serà bruixa!, deixaràs que em peguin?
-No Llorenç no, no et volen pegar. Escolta’ls.
El més lleig de tots, el ganàpia del
Robert, també va agafar el dibuix... vaig pensar “un altre!” , no si...
-Escolta Llorenç. No ens en burlem. Dibuixes molt i molt bé, i
et necessitem per fer el nostre
projecte.
Aquelles paraules em van agradar...,
no sé si les havia sentides mai, “...et
necessitem...”. Vaig seure a escoltar, tot pensant que si es passaven el
més mínim plantofada cap aquí i plantofada cap allà. Llavors va venir també la
Rita a dir la seva, una noia més aviat tímida que era molt llesta (bé, això
deia ella, perquè de fet ni se sabia els noms dels personatges de Bola de drac
Z..., imperdonable!). Com no, també es va mirar el dibuix...
-Mira Llorenç, estem buscant informació per resoldre totes
aquelles preguntes del primer dia, te’n recordes?
-Sí..., si no les haguéssiu fet no hauria de buscar respostes.
Sou uns rucs.
-Potser sí, Llorenç, tens raó. Però una vegada ens hem fet
aquestes preguntes, tenim curiositat per saber que passa amb tot allò dels
plàtans. Sobretot amb la llavor del plàtan.
-I que puc fer jo? Jo no sé res.
-Ningú no ho sabem, nosaltres tampoc.
-I doncs?
-Però hem pensat en investigar-ho molt per buscar respostes i
explicar-les a tota l’escola perquè no es facin les mateixes preguntes.
-Les del plàtan?
-Sí, les del plàtan.
Llavors va tornar a parlar la mestra,
la Gina..., ja era hora. Aquells beneïts només feien rodolar el meu dibuix i no
acabaven d’explicar-me el que em volien dir, ja m’estava posant nerviós. Em va
agafar el dibuix, un altre cop, però li vaig treure de les mans.
-Ja està bé amb el dibuix..., doneu-me’l, és meu!
-Espera Llorenç - va dir la mestra - . Sense tu no ho podem
fer. Per poder explicar la nostra investigació als petits de l’escola haurem
d’ensenyar dibuixos de totes les coses que hem trobat als llibres, a
l’ordinador, als començos, a casa nostra...
-Voleu que dibuixi plàtans?
-Només tu pots fer-ho tan bé que s’entengui el que volem explicar.
Ja et dic, si tu no ens ajudes, no ho podrem fer..., pensa-t’ho.
Vaig agafar el meu dibuix i vaig
seguir pintant els pantalons del pare. Per pensar allò que m’havien dit,
necessitava pintar..., ah!, i cantar.
Aquelles paraules se’m repetien al cap: “...sense tu no ho podem fer...”. M’agradaven. Potser no estava tan
malament pintar plàtans..., és a dir, no ens els podrem menjar però... Potser
sí que els pintaré.
Dit i fet, em vaig passar molts dies
amb els meus companys buscant plàtans a tot arreu. Al principi era una mica
ridícul, però això d’estar amb ells, de fer alguna cosa diferent, em va agradar
molt. Sí, m’agradava. Vaig pintar molts
plàtans i alguns dibuixos més complicats dels llibres. Els meus companys deien
que estaven aprenent molt de les coses que hi havia dins dels plàtans... Bé, no
els vaig voler dir res perquè semblaven contents, no els volia fer enfadar,
però tothom sap que dins del plàtan només hi ha doncs..., això, plàtan!
Ara s’acaba el curs. Hem fet molta
feina i està exposada per tota l’escola com si fos un trofeu. Dibuixos,
esquemes, murals, etc, tot de plàtans dibuixats i explicacions per tot arreu. I
és curiós, potser la mestra volia que jo aprengués alguna cosa d’aquesta fruita
però, realment, el que va passar va ser
que la vaig avorrir, mai més en menjaré!
Però hi ha una cosa que sí ha
canviat, tot i que penso que ella, la mestra, no se n’ha adonat. Ara fem més coses junts els
meus companys i jo. Ja no necessito dibuixar la família tant sovint per
tenir-la davant, ni cantar tan fort per sentir-me la veu. M’agrada estar amb
els companys, els dibuixo també amb ells i escolto les coses que diuen.
Llàstima que la Gina no se n’hagi adonat de tot això. Sabeu què, em sembla que
li escriuré una carta que digui:
-Gina, en el futur, si vols
que els teus alumnes aprenguin a fer coses junts, estudieu els plàtans.
Les grans teories de l'aprenentatge que ens han acompanyat els darrers anys, s'han vist envoltades pel fenomen tecnològic, el qual ha modificat la manera de pensar i de fer de la societat. La presència de les noves tecnologies ha canviat no només la manera de fer les coses, sinó també la manera com es genera , es comparteix i es connecta el coneixement.
A nivell educatiu, aquest canvi ha produït una transformació en les necessitats de la comunitat educativa. Per una banda, és un fet que cal preparar els nostres alumnes per a la contingència. Això ja no és una possibilitat, és una necessitat, perquè la velocitat de canvi exponencial de la tecnologia fa que anticipar com serà la societat futura esdevingui una utopia. Això implica una orientació clara del sistema educatiu cap al desenvolupament de les competències dels alumnes.
Per altra banda, la manera de fer dels docents ha de canviar. Ja no n'hi ha prou amb el canvi de paradigma del mestre transmissor al mestre guia, i d'aquest a l'acompanyament educatiu que proposa el constructivisme. Ja no és suficient amb ser un referent interessat en la cultura, llegir el diari i estar al dia de les coses que passen. Els mestres han de ser coherents amb l'època de coneixement connectiu en què vivim, en què viuen els seus alumnes, i això vol dir estar, d'alguna manera, connectats amb les xarxes de coneixement que mouen el món actual. Es tracta també de compartir el coneixement, tant el nostre com el que descobrim en altres persones. Cal utilitzar, modificar i enriquir aquest coneixement per tornar-lo a compartir. En aquesta tasca, les noves tecnologies representen una oportunitat d'enriquiment personal i professional, perquè faciliten molt la connexió en xarxa que permet un creixement en col·lectiu del coneixement.
Crec que és interessant escoltar, llegir, informar-se de les noves tendències i teories de l'aprenentatge i del coneixement que estan impregnant la manera de fer de molts col·lectius docents. En aquest sentit, proposo tres documents que apropen la nostra mirada al paradigma filosòfic del segle XXI, el connectivisme, en el qual, George Siemens és un referent inel.ludible:
